APOELEGIA PER A ARGIMIRO MARTÍN ADIOSGRACIAS, DEGÀ DE CAN GAZÀ

Sant Argimir, màrtir mossàrab de Cabra, beneeix el col·lega de la tribu que va rebatejar-lo amb l'encertat àlies de «Chupito» fins a normalitzar-lo com a nom.

Avui no sols ens acomiadam d'una benvolguda persona, sinó que retem homenatge a un personatge clau en la història de Can Gazà. Chupito formava part tan vital de l'Institut contra l'exclusió social que va figurar com a vocal en els seus estatuts fundacionals, representant el cànon d'autogestió dels usuaris.

Al llarg de 21 anys Chupito va desafiar i va confirmar els nostres utòpics propòsits de retornar la dignitat al marginat pel treball, la responsabilitat i el respecte comunitari. Arribàs com arribàs a la nit, al matí següent compareixia puntual i serè al seu tall de fina. Chupito ens va forçar, a vegades fins al límit, a avantposar la humanitat a les normes i a les tècniques. A Chupito li devem la gràcia infinita de la contradicció i de la humilitat de donar-nos per vençuts davant el prodigi d'un etern nin, noble, sincer, autèntic. Ens va guanyar el pols de ser ell mateix.

Per a destacar en el seu alt valor la convivència pacífica compten més les dades que els comentaris. No basta la infinitat per a calcular la capacitat de resistència, d'adaptació, de llibertat, de valentia que ha d'emmagatzemar un gegant diminut per a defugir milers de dies amb les seves nits les provocacions de centenars d’espiritats vinguts de tot arreu i situacions, tenint tan sols en comú una malaltia social. Chupito mai no va xocar. Mai no va posar la violència com a solució als inimaginables problemes dels frecs veïnals. El mèrit augmenta quan penses que aquest estrany veí dormia a dos pams del seu llit i en el menjador l'alè de l'invasor escalfava el seu plat.

Una altra aportació per a alimentar la utopia d'un Can Gazà que recobra els afectes perduts van ser els contactes familiars. Durant molts d’anys el seu germà se l'emportava a visitar els seus pares. Sa mare i sa germana parlaven telefònicament amb ell cada setmana. El dia que es va disfressar de cavaller per a assistir a les noces d'Omar, un dels seus nebots, l'humor va ironitzar la tribu. Tots li fèiem la mateixa broma: «Ves alerta que no et confonguin amb el nuvi». Ara podem acompanyar-lo en aquest tanatori perquè en l’assegurança de decessos Argimiro comptava com a membre de la família Martin Adiosgracias.

Parl jo perquè som el més vell i perquè el meu protagonisme cuina l'oratòria com un dels meus menús preferits. Però l'homenatge a Chupito el signa Can Gazà al complet.

El president, encarnació de la moderació, ha publicat en la seva secció diària de "Marginàlies" una de les seves millors i entranyables proses poètiques: «N’Argimiro era de bona pasta, bona persona, noble, de cor obert, i sabia treure punta a la ironia quan les circumstàncies n’eren propícies. Em robà el cor, em despertà l’estimera ben aviat. Ja em fas falta, Argimiro. Més del que em pensava. Un fer falta que fa mal perquè eres bo i la bondat va carat».

Dir Cati a Can Gazà significa nomenar la nostra única dona. Ens acompanya al metge, als hospitals, als tribunals, a les revisions. Ens prepara el medicament. Ens arregla els papers. Tots. Complint aquest eficaç acompanyament, Cati ha passat moltes hores amb Chupito. En el seu compte de Facebook s'ha afanyat a escriure, entre altres elogis: “Però sobretot ens deixa un buit molt gran a Can Gazà perquè en Xupito es va fer estimar com pocs, la fragilitat que traspuava ens ha pres el cor per sempre».

Chupito era el nostre referent, el nostre tòtem, perquè tenia clar qui era l'amo en Can Gazà. D'aquesta clarividència li naixia el respecte, la confiança, la pau, la seguretat i l'estima que li infonia Miquel Àngel. Mentrestant, l'omnímode responsable ha hagut de resguardar-se de l’incendi dels seus sentiments. No el consola que li repeteixis que la dignitat, la placidesa, la felicitat de Chupito li brollava del seu exigent esment com a camarada major.

La resposta dels altres gazanencs ha estat i serà sempre el silenci. El silenci parla clar, directe i fort. Les seves paraules són vibracions. Després de 60 anys començ a entendre la llengua oficial de Margilàlia: el silenci. Per la mort de Chupito el vibròmetre de Can Gazà ha pujat, en alguns casos, al grau màxim de les llàgrimes. Quan un llop ferit plora, les pedres s'entendreixen.

Els nostres amics solidaris han jugat amb avantatge. Han pogut enamorar-se de l'entranyable tendresa d'un desvalgut. Són com els nostres avis. Poden macriar els nostres fills. Chupito, des de l'altra riba, us reclama que no us canseu mai de fer-ho.

Les gallines, les seves gallines, des que el seu mag, arrossegat per una immensa galleda, no els multiplica el menjar han optat per una postura radical de depressió. S'han declarat en vaga. Han passat dels 30 ous diaris als 6 per serveis mínims.

Les esqueles inclouen en el protocol un anunci gratuït. Diuen «havent rebut els sants sagraments». En el cas d’Argimiro aquesta afirmació és tan certa que arriba a les profunditats dels meus aclaparadors misteris.

Ens trobàvem sols Chupito i jo esperant l'ambulància i celebràrem una Eucaristia amb la seva última cervesa i l'encens del seu mil·lèsim paquet de cigarrets. Col·locat a la cadira de rodes a punt de posar en marxa la nova plataforma em va murmurar: «Adeu, Pare». Després, ens intercanviàrem l'ànima amb una mirada. Déu meu, com hi pot cabre la mar en una mirada! Com pot caure un diluvi d'amor des d'una mirada!

Deixa'm, deixa'ns la teva ànima per sempre, Chupito. Et plantarem una creu de ferro entre els xiprers que creixen ufans just davant la finestra de la teva habitació. Els nostres cors i Can Gazà seran el teu etern estatge.

Jaume Santandreu

Can Gazà, 11 de novembre de 2024

PEUS D’OCA

Per udolar la nit escatològica de la jornada de la falsa Diada


Podeu xapar-me el ventre
amb el trinxet de pelar figues de moro.
Podeu obrir-me les venes amb les fulletes
rovellades del barber d’un asil de vells.
Podeu buidar-me les colloneres
del cotó que deixaren
els salvadors a l’hora de
castrar-me.
Així, les bosses buides em grataran les genolleres.
Amb la filassa del pelleringo
podeu travar-me els garrons.
Podeu trencar-me,
deixant-los esmicolats,
tots els ossets que m’estalonen
ma còrpora des que fou avortada.
Però deixau-me
intactes, per favor,
els dos dits bessons dels peus.
La Natura,
provident,
començà a cisellar un annerot.
Moltes gràcies, mare Terra.
Els bessons seran la clau de la meva identificació
quan l’ambulància del 155
acabi de capolar els folls de la independència.
Aquests bessonets de peu d’oca em faran justícia:
clamaran el meu nom
al primer bomber que s'atansi al caramull
de republicans assassinats.

Pels dits dels peus seré reconegut
com el primer màrtir,
a les matances
de la independència.

 

Can Gazà, setembre, 2024

MOSSÈN SEBASTIÀ MESQUIDA, FEMATER DE DÉU

Tot engolint-me la desolació, per atorrentar el diluvi de sentiments i vivències, començaré pel títol.

Mossèn Sebastià Mesquida i Sureda perseverà inscrit a la llista de preveres i de professors emèrits de teologia a la Facultat de Ciències de la Religió fins després de la mort. Una volta que es guanyà la vida agranant carrers mai més cobrà un sol cèntim de l’església ni del CETEM.

Femater, el títol de noblesa proletària, se l’atorgà ell en persona escrivint una columna periodística amb el nom de «Gazeta d’un femater». Amb quinze anys netejant a consciència el barri del Camp Rodó s’havia guanyat la dignitat a pols. Gaseta era per a ell talment una insinuació mironiana. Les seves gasetades podrien haver esmenat les Floretes de Sant Francesc.

Tanmateix, les úniques flors que coneixia el llaurador dels aspres costers artanencs eren les lul·lianes flors de card marià. No debades el seu primer premi i el seu primer llibre fou «Valor intemporal», sobre la biografia de Ramon Llull.

Com demostra en els seus llibres «El déu possible» i «En nom de Déu? En nom de l’home?» el petit gegant, encapirotat a cavar «un pou» al desert de l’Evangeli, no s’enreda multiplicant els pans i els peixos. Revestit de la capa pluvial d’escombraire d’Emaya es ficà al Santuari i mirant fit a fit el sagrat monstre de les religions li desafia tots els principis. Trencà els ídols i salvà els homes essencials.

La vida em feu l’immens regal de coincidir amb Sebastià Mesquida a La Sapiència. El temps fou curt: dos anys. Ambdós lluíem uns ànims crescuts. Jo, 21 anys, ja era clergue. Ell, 26, acabava d’aprovar cinc cursos de llatí en un sol any.

S’ha d’haver conviscut intensament amb un home madur, com el pagès comptable de Son Moll, per creure que els somnis de la Humanitat són possibles. Vivia. Deixava viure, però sobretot donava bons viures. Un dia em confessà que la seva consciència enregistrava les seves passes des dels 10 mesos. «Record com m’avorria, fermat al balancinet de fons foradat, fent passar les pilotetes enfilades d’un cap a l’altre. Des d’aleshores no he deixat de pensar».

Vet ací l’encarnació del principi de Descartes: «pens, aleshores existesc». Vet ací la síntesi d’una de les persones més cabals i conseqüents que ha fruitat el poble de Mallorca aquest darrer segle.

Sebastià Mesquida es passà 91 any donant voltes als seus pensaments, batent amb carretó de pedra viva les meses de la Terra. Així, en majúscula. La Terra. Voltes i més voltes i més voltes. Dels seus llibres n’he llegit 3 i 4 versions abans de donar-los per acabats. En literatura el déu de les seves escriptures era Albert Camus. No tant sols l’escriptor, sinó la seva peripècia vital.

Estava tant preocupat en no influir en res ni per res als lectors que a la darrera novel·la, «La pluja», gairebé suprimeix l’acció. Tot el temps plou. A l’hora de fer-li avinent la seva gosadia em respongué: “Així cadascú podrà obrir el seu propi paraigua”.

Quan vaig demanar-li per què es ficava a femater vaig esperar el sermó de la muntanya. Tenia dret a fer-me’l. Només respongué: «vull sentir-me un home ras. Vull que quan entri a un bar ningú se senti marginat».

Aquesta elecció de vida, lluny de convertir-lo en un contemplatiu germanet de Foucauld, el va empènyer cap a la participació activa en la lluita Així va pertànyer al comitè d’empresa dels fematers i acompanyà als drogoaddictes d’El Refugi moltes de nits, convertint amb la seva serenitat les mogudes en converses.

Els estels amb llum pròpia, tot i apagar-se, segueixen brodant el cel amb un caliuet encés. Mossèn Sebastià Mesquida i Sureda és l’astre amb més llum pròpia que he destriat al nostre firmament.

Déu impossible, donau-nos per a ell el repòs etern i per a nosaltres la seva llum perpètua.

L’ESCÀNDOL DE L’ABBÉ PIERRE AFUSELLA LA MEVA FE

Fins ara mateix el fundador dels Drapaires d’Emaús havia estat el meu ídol, el meu referent, el meu mestre, el meu profeta, el meu pare. El sentia tant pare que m’agermanava, per filosofia, per mística, per pràctica amb els seus fills, els Drapaires.

Per una trescada fortuïta vaig trepitjar la mina mortal. Estava tan enterrada que mai de la vida hauria sospitat que al camp del meu déu m’esperàs la bomba més brutal de la meva vida. Aquesta punyalada m’ha arribat a les entreteles de la confiança on l’estimera guarda el tresor més delicat de l’amor com és l’admiració pel mestre.

El trastorn ha anat més enllà de les facultats mentals, dels sentiments profunds, de la confiança vital, per envair la part somàtica. Literalment me mancava l'alè i el cor m'estellava. He estat a punt d’infart. Com sempre, m’han salvat els amics tutors, Jaume Mateu i Pep Ripoll. M’han recollit del barranc de la desesperació tot bressolant-me dins les seves delicadeses. M’he pres la confiança de citar el seus noms perquè els qui passau tanta pena per mi pugueu compartir amb ells aquest esglai de mort.

El factor desencadenant no podia ser més simple. Una amiga em regalà un llibret de l’Abbé Pierre amb el títol «Dios mio...¿por qué?», editat l’any 2006. La tapa, més que una portada, sembla un envitricollat pergamí de canonització amb els testimonis d’E. Miret Magdalena i de Fréderic Lenoir. La contraportada esdevé un volant de propaganda demagògica: «Fuerte y valiente, este libro ha provocado una conmoción en Francia, país donde se han vendido 150.000 ejemplares en diez días».

Feliç amb l’estampa del meu sant se’m va ocórrer mirar a internet la dada de defunció. Morí el 2007. Llegint l’última notícia, m’explotà la bomba.

Fa pocs mesos la Fundació de Drapaires d’Emaús, davant les revelacions d’abús sexual d’unes dones menors i majors de part del «pare dels pobres», encomanà una investigació. Els resultats són demolidors. Desoladors. La notícia la publicà el diari «Le Monde» dia 17 de juliol d’enguany, 2024. Qualifica els fets al llarg de molts d’anys «d’agressions» sexuals i d’abusos; d’actes de pederàstia. Cercau-ho vosaltres directament, per favor.

Abbé de merda. Cabró. Psicòpata. «Hipòcrita, raça d’escurçó, sepulcre emblanquinat, cec que guies altres cecs...». El Mestre sabia aporrinar millor que jo. Fill de la gran bèstia, m’has esmicolat.

Just després de l’explosió he sofert un atac de sinceritat, de despullament, de nuesa. Les consideracions dels meus tutors, com ara « tu has estat sincer sempre, no ens has amagat res, no tens cap secret », no m’han calmat.

El tro ha seguit ressonant cada cop més esglaiós.

M’he despullat, però no «ha bastat anar en pèl perquè ho sabessin», com diria Miquel À. Riera. No em conform que ho coneguin tot de mi, tot de tot. Vull que ho sàpiguen per mi. Tot allò que és meu ho vull mostrar amb les meves mans.

No basta despullar-me. Vull escorxar-me. Només existeix un animal mític en totes les religions del món que una volta escorxat segueix més viu que mai: la serp. Compliré l’Evangeli de Mateu 10, 12. Intentaré «ser astut com les serps i innocent com els coloms».

Desig, esper i reclam que tots els qui m’estimau m’ajudeu a no deixar femtes als racons de la meva pobre història.

JAUME BOSCH FULLANA, ELS QUI T’ESTIMAM ENS SENTIM EMPELTS TEUS

Jaume, fill, espòs, pare, germà, amic... has mort. Ens has mort. Una part essencial, vital, genial, de nosaltres, els qui t’estimam, ha mort amb tu. Hem quedat mancats, mutilats, esqueixats.

La teva es una mort injusta. La propina dels mesos de terribles sofriments i desespers és un crim de lesa humanitat.

Em trob destrossat, enrabiat, furiós, impotent davant tants de misteris.

Malgrat tanta tristesa, malgrat tota la pena d’aquest món i l’altre, m’aferr al consol de saber que podem parlar. Que tu m’entendràs. Que interpretaràs els meus pensaments talment com endevinaves si el sendemà matí hi hauria gelada.

Les persones vivim reunits dins cloves. La nostra possessió, per extensa que sigui, s’organitza en sementers.

La família. La tribu. Els amics. La feina. Dins cada tanca els arbres podem ser molt distints. Arrelam apropats. Uns més arran que els altres. Tots participam a l’hora de la llacor, de les llaurades, de les pluges. Fins i tot a voltes, a la recerca del cor d’un albelló, les arrels s’entrunyellen per l’argila.

Però tu, Jaume, home de terra i per la terra, hereu de generacions d’amos de gran possessions, legatari de la saviesa tel·lúrica de la nostra gent, ens empeltares a la teva soca fins arribar a formar part de les teves branques.

No necessitàvem paraules, ni gestos, ni cerimònies per comunicar-nos.

El teu seny de baró de la família, la teva bondat, ben mirat infinita, la teva alegria contagiosa, la teva timidesa orada, la teva senzillesa de sant de retaule, la teva sensibilitat de tórtora de garriga, la teva immensurable tendresa de pare que ha esculpit un fill, -tot un déu!- a força de picar pedra, enamorat del teu amor davant l’altar... Tot aquest tresor i més joies, encara, que el trasbals del moment no em deixa el tranc suficient per treure-les de lloriguera. Tot tu ens arribaves, càlid, discret, per l’energia de la saba.

Tu obraves el miracle de la compenetració silenciosa de tots els que t’estimàvem. Talment una figuera empeltada de totes les castes. Si tu fossis un arbre com tants d’altres de la nostra clova et podries morir com tots morirem. Fins i tot els ullastres. Et ploraríem, t’alabaríem, et faríem les exèquies tal com manen els canons sagrats dels nostres avantpassats. Però tu no et pots morir. Som els teus empelts.

Tu descansa. Has estimat molt. Has treballat molt. Has patit molt. La teva jornada ha estat massa curta. Sembla com si t'haguéssim llogat per una escarada. Però deixa empeltat a les nostres venes la teva saba.

He passat tota la nit, amic, intentant gravar-te un comiat mínimament digne. A trenc d’alba la tristor m’ofegava. He sortit a plorar al balcó del casal dels qui es volen morir, però la mort passa de llis. Quins misteris! Llavors he destriat, a la claror balba de la sortida de sol que els ametllers han florit. Els ametllers han florit, Jaume.

Plorarem llàgrimes de foc fins a cremar-nos les galtes però, per mor de tu, Jaume, mai no perdrem l’esperança.



Can Gazà, 31 de gener de 2024.

«NA SOLI», LA PLATAFORMA ELEVADORA DE CAN GAZÀ, UN PRODIGI DE TENDRESA

En Jan - aquest és el seu nom autèntic – és un renebot d’una extraordinària i emocionant sensibilitat. Ara té set anys. Mai serà més home complet.

Un dia que em vengueren a veure va restar literalment commocionat quan descobrí que en Joan, el meu company de fatigues, tenia una cama tallada i que no es movia ni de dia ni de nit de la cadira de rodes. El trasbals fou tant profund que, després d’abraçar-lo i besar-lo volgué tocar-li el monyó.

Em demanà, també, per què en Llorenç anava en cadira de rodes si tenia les dues cames. Vaig aclarir-li que arrossegava els peus –literalment– i que les crosses només li servien per donar dues passes.

Es mostrà molt esgarrifat quan fent un interrogatori a Juanito es va assabentar que baixava i pujava les escales fent culades d’un escaló a l’altre ben aferrat a l’arrambador.

Obligava al seu pare a telefonar sovint a Can Gazà només per demanar com estava en Juanito.

Sospit que aquesta afecció pels cama-tallats pot ser hereditàari per via col·lateral, sobretot essent una cinquena generació. Jo som germà de la seva repadrina paterna.

De la meva imantació cap als coixos en dona testimoni el meu subconscient en les meves novel·les. La primera es titula «Camí de Coix» mentre el protagonista de «Descalç al carreró de les serps» viu la seva solitud a una barraca de la muntanya assegut a una cadira de rodes des que li tallaren la cama.

Un dia d’aquests son pare li contà que fèiem una campanya per poder instal·lar una plataforma perquè en Juanito i tots els altres baldats poguessin salvar l’obstacle de l’escala per poder aprofitar tots els avantatges del gran casal i del jardí, al mateix temps que els facilitava les sortides.

Jan, sense consultar-ho amb ningú, rompé la vidriola on guardava el tresor de tots els seus estalvis. Al llarg de molt de temps havia acumulat una gran quantitat. Ja tenia per fer un plaent viatge. Lliurà els doblers a son pare amb aquest imperatiu: vull que sigui tot perquè En Juanito no hagi de baixar les escales de cul.

Son pare canvià el menuts en paper. Juntament amb la mare doblaren la quantitat del fill. Per lliurar el sobre vingueren a Can Gazà en Jan, els pares i la germaneta petita. D’antuvi no m’havien contat el motiu cabdal de la visita. Jo em creia que venien per felicitar-nos les festes. Tot d’una que vaig descobrir el seu propòsit vaig fer que Jan lliuràs al seu amic cama-tallat el tresor d’aquell sobre. Mentre els dos infants s’abraçaven m’esclatà l’emoció fins a les llàgrimes. Quan e Jan descobrí que plorava se m’aferrà al coll tot demanant-me què em passava.

Al moment es trastocaren els papers. L’infant esdevingué un savi ancià mentre el vell es convertia en un minyó orat. Llavors creàrem l’encís del diàleg.

Vet ací un mínim resum d’aquella prodigiosa conversa. Eixos són els punts de la meva explicació:

En tota obra important se celebra la fonamentació de la primera pedra. A Can Gazà tot ho fem al revés. Tu, Jan, has plantat la darrera pedra. Amb el teu regal tancam la campanya de la «plataforma elevadora».

A la plataforma hi podran entrar en cadira de rodes. Ve a ser com un ascensor. Resulta cara. No l’han instal·lada, tot i tenir cobert el pressupost, per què la fabriquen a Barcelona.

Hem arreplegat eixa gran quantitat talment fer una paret seca entre tots els qui ens emparen i acompanyen en tot moment. Cada col.laborador ha portat la seva pedra. Totes han encaixat a la perfecció. No ens han mancat les peces grosses i massisses de les cantonades, ni les cairades, ni les interiors...

L’agraïment es farà solemnement el dia de la inauguració. Jo, un del més beneficiats, ja que m’he instal·lat al primer pis, don les gràcies, emocionades i fondes a tots els qui heu fet possible aquest prodigi.

A Can Gazà posam nom a tot. Normalment trii el nom jo. No debades vaig ser oficial del bateig al llarg de 50 anys. A la plataforma li direm SOLI. El nom ve de solidaritat, de solitari, de solidesa, solideu... L’usaran tant sols els nostres déus.

A l’hora d'explicar el motiu profund de la meva emoció a en Jan la veu m’ha tremolat.

Aquesta plataforma ja ha pujat el més baldat de Can Gazà: el nostre coratge. La vostra generositat, amics, ha obrat el miracle. Sentim que no estam tot sols, hi ha molts de Jans, de tota edat i condició, que ens estimen fins al punt de rompre les vidrioles de les seves pròpies conviccions. Ens heu elevat al tercer grau de l’amor. El primer esglaó de l’amor és estimar. Si no pujam aquest punt som morts en vida. El segon grau és deixar-se estimar. Aquest graó és mal de conquerir. Implica negar-te a tu mateix i adaptar-te al mode d’estimar de l’altre. El cim de l’amor es poder creure que t’estimen. Per pujar a aquests núvol es necessita una plataforma de miracle.

ADEU AMOROSIT A L’ÀVIA CLÀSSICA DE CAN GAZÀ, DONA COLOMA BLANES I BLANES

 

 

No em jutgeu, amics, d’entrada. Totes les paraules, àdhuc les del títol, obeeixen a un pes i a una mesura. Fou la catedràtica de grec i de llatí, juntament amb altres col·legues que ens marcà el terreny de les nostres referències de pensament i de vida, tot publicant, en dues editorials, el llibre «Les Illes a les fonts clàssiques».

Segons el diccionari de sinònims els adjectius germans de clàssic són: modèlic, exemplar, notable, digne d’imitació... Les mares, les educadores, les professores poden cercar els mètodes que creguin més escaients per a l’exercici del seu feixuc ofici. Malgrat sovint errin. Les àvies des de sempre i per sempre només poden ser àvies. Una padrina és una padrina i prou. Fins i tot una àvia clàssica es pot permetre el luxe de ser una deessa grega per als seus descendents.

Els teus, fills siguin naturals o adoptats, són nets de la teva mare. El que ella els miri per igual, tant als biològics com als putatius, resulta un regal d’un valor suprem.

Tots els testimonis que he consultat, de diversos àmbits, per anar segur a l’hora de declarar benaurada la nostra estimadíssima àvia clàssica, han coincidit plenament en un punt inamovible: Coloma era cristiana. Una profunda i practicant cristiana, L’Evangeli era el seu mirall. Tenia ben clar al cap, al cor i a la vida la sentència del Jutge Suprem: «Qualsevol cosa que feis al més desgraciat, a mi me la feis».

Eduard, amic, perdona'm. Sé que el teu lema és com el del Mestre: «Que la mà dreta no sàpiga el que fa la mà esquerra». Però permet-me convertir la revelació pública amb un ram de poncelles per a ta mare.

El fill de dona Coloma no és tant sols un voluntari, un col·laborador, un ajudant, un benfactor de Can Gazà. Eduard és per a nosaltres un pare, un amic i un germà. És un autèntic prodigi d’adaptació, de senzillesa, de generositat... Els més seus són els més dèbils. Molts de pics els seus adoptats abusen d’ell. El criden a qualsevol hora, li encarreguen els assumptes més envitricollats... Acompanya la seva avorrida soledat d’una manera tan escalfadora i discreta que sembla que som els marginats els qui li fem un favor a ell. Quan és clamorosament tot el contrari. Parla tan poc de si i de la seva nissaga que jo no he sabut que la seva mare era catedràtica fins després de haver mort.

Amb hores de tanatori, amb un funeral multitudinari a la seva parròquia de Santa Catalina Tomàs, amb la quantitat astronòmica de mitjans de comunicació, que resta a l’abast de tothom, estic ben segur que el retrat pòstum de Dona Coloma Blanes ha quedat de cos sencer, perfecte... Tots aportaven les seves experiències. Els testimonis de la seva partida no s’han cansat de repetir la història del seu traspàs. Fins al final ha portat a plena marxa el seus propòsits de valer-se per si mateixa, de no donar feines, d’ajuntar la família al seu entorn, d’amoixonar els nets i els renets.

El nets adoptius de Can Gazà també volem ser presents al comiat de la nostra venerada àvia clàssica.

Davant la impossibilitat d’una presència física hem fet dos gests de pobres baldats. Un petit signe que m’ha brostat des de les entranyes de la més profunda admiració i agraïment és aquest pobre escrit.

Kyrie eleison. Requiescat in pace. Vos m’enteneu, padrineta. De cinc anys de grec i llatí em resten, encara, aquestes cinc paraules.

Ja sé que us hauríem pogut enviar un ram de flors amb una dedicatòria: »Els teus nets de Can Gazà mai no t’oblidarem». Però llavors hem pensat, com sap molt bé el teu fill, el practicant de les benaurances, que el nostre regne no és d’aquest món com sentenciava del seu el nostre Fusteret. Can Gazà és el paradís del surrealisme pur i dur.

Tenim un jardí farcit de mates de romaní, tenim una foganya de possessió, tenim un fogater... Avui, a l’hora del funeral, cremarem a la vostra memòria, àvia clàssica, dos feixos de romaní. Fins i tot les ovelles ensumaran que una gran ànima, una gran persona, una sembradora de pau, una dona que donava la cara, la mare de l’estimera, la nostra àvia vola cap al més enllà.



Can Gazà, 19/1/2024.

Jaume Santandreu