L’INFANT ABUSAT SEMPRE ÉS LA VÍCTIMA

Les notícies sobre els possibles abusos d’infants a la nostra església de Mallorca m’han deixat trasbalsat, tot furgant dins una nafra que mai no s’acaba de cloure. Per entendre els meus profunds sentiments hauríeu de repassar els dos darrers capítols d’”Encís de Minyonia”, “Nacido Hombre” a la traducció castellana. Sé que és massa demanar. Tot i això, us record que el llibre –el més estimat de tots els meus escrits– es troba a la vostra disposició a la llibreria dels nostres tallers ocupacionals.

Mentrestant, voldria compartir part de les meves tristes impressions.

EM COMMOU

• Que un cop més vulguin encomanar la culpa a les víctimes. La sentència del bisbe Moncades em segueix xapant l’ànima. Essent rector del Seminari Menor, entaferrà aquesta condemna a un orat infant d'onze anys com era jo: “Tota la vida de penitències no et bastaran per refer el mal que has fet a la santa mare església ajudant a pecar a un home consagrat a Déu”.
• Que la majoria de gent segueixi pensant com Joan XXIII quan decretà, baix pena d’excomunió, el silenci absolut sobre el tema de la pederàstia dels consagrats. La fama de l’església està per damunt tot. El que han de fer les víctimes és callar.
• Que els abusadors aguantin la seva doble personalitat fins a graus irracionals. La conducta psicopàtica dels abusadors, aconseguida a la pràctica del cinisme i de la hipocresia, arriba a ser com una segona naturalesa indestructible. Ells saben el que han fet. Com també saben el camí que ells assenyalen als altres pecadors. Confessió pública. Penediment i penitència. Llavors tendran tot el meu respecte.
• La diferència abismal entre el trauma de l’infant i la poca importància que dóna l’abusador a les seves agressions sexuals, que mira com una descàrrega sense cap importància. De major vaig anar a cercar el frare que m’havia marcat per tota la vida. El vaig trobar al seu restaurant d’Andorra. No em va reconèixer. Ell era per mi el factor més cabdal dins el meu procés psicològic, mentre jo no era per ell ni un trist record.

Estimats Missioners dels Sagrats Cors, crec que heu errat la tàctica. Pensant defensar el pobre Pare Toni ajudau a enfonsar-lo. Heu armat dos bàndols: els frares contra la Diòcesi. Així l’única cosa que aconseguiu és obligar al bisbe, als jutges, missers i advocats a procedir amb un rigor extrem.

Per favor, posaders de Lluc, no ens faceu més beneits del que ja som. Un bisbe com el nostre no procedeix d’una forma tant contundent si no té un mínim d’indicis que la denúncia es pot demostrar.

Aplicau, fills del Pare Rosselló i seguidors del Pare Munar, la moral que ells ens ensenyaren. En aquest punt del sisè manament no existeix parvitat de matèria. Qualsevol detall, per mínim que sigui, és pecat mortal i, en conseqüència, et converteix en un condemnat al foc etern.

Sigui com sigui, l’infant és la víctima.