Fa
estona que pens, i ho vaig sentenciar a "Camada", el meu
llibretxo d'apotegmes, que per sentir-te a pler necessites un
amic i dos aduladors. Quan el meu nom o qualque estirament de la
meca vida i miracles surt a algun diari, la meva vanitat toca amb
un dit al cel. Tanmateix, el meu insaciable ego sap que la glòria
dels periòdics és efímera. En els mitjans de comunicació de
cada dia no hi brosta notícia que perseveri més enllà d'una
setmana, la qual fugacitat no priva que el rei que portam tots
nosaltres
en els furs íntims, no s'alegri d'una flor.
en els furs íntims, no s'alegri d'una flor.
Però
la vanaglòria aconsegueix la categoria d'orgull, val a dir de
satisfacció plena, en l’estrany, gairebé insòlit, fet que
figuris en un llibre. Llavors, t'aferres a la cita com si el teu
nom restàs gravat al marbre d'una làpida, tot desafiant el pas
del temps i de les llunes. Tal és el meu cas en la novel·la
"Ocumé", premi Baltasar Porcel, d'Andratx, 2013, editat
per Documenta Balear, 2014, en una pulcra i bella lliurança.
Miquel
Oliver Nogués em fa, sense ser amics ni camarades d'antuvi, el
corpressiu i gratuït regal de formar part de la seva imaginativa
història. Però la cosa més prodigiosa, encara, és que em fa
quedar bé. Tant a la meva pobra personeta com al fill major de la
meva curolla com és Can Gazà.
Tot
aquest vanitós circumloqui per avisar-vos que el meu testimoni és
apassionat, però que no hi ha passió que pugui obnubilar la
meva ensumada literària. Davant un llibre, sobretot si és meu,
me mantenc crític i exigent. Per això mateix us puc assegurar
que "Ocumé" és un bon llibre. Una novel·la
interessant. Una narració que t'enganxa. Tota una paràbola amb
cos i ànima. Alliçonadora en el fons i planera en la forma. Als
seus 59 anys i en un primer relat, Miquel Oliver ens convida a
contemplar el món
amb una mirada positiva, alhora que s'afanya a fer-nos creure que les persones bones superen les xereques.
amb una mirada positiva, alhora que s'afanya a fer-nos creure que les persones bones superen les xereques.
En
eixa primera novel·la Miquel Oliver aprofundeix, tot narrant uns
fets impactants, en temes que ens interroguen a diari des d'una
presència contundent i definitòria dels nostres temps, com són
la immigració, el racisme i l'homosexualitat. Per reflexionar
sobre aquestes realitats, el madur autor posa en joc, més enllà
de les anècdotes i dels personatges, les misterioses,
vacil·lants, pregones i fins i tot tel·lúriques reaccions humanes.
Les
forces que mouen els personatges, ben caracteritzats i definits,
d'Ocumé, robats a la vida real com certifica la nota de capçalera,
provenen d'un subconscient particular i col·lectiu. Quan es
remouen les profunditats, hom percep, amb tota evidència, que
Àfrica fou el bressol de la humanitat. L'home en plural i del
mascle en singular. Jo també hauria restat encisat davant un
fal·lus com el de Samu. Jo també, embruixat per la negritud, faria
de la soca d'un ocumé la darrera morada dels meus dies en aquest
món i a l'altre.
Per
qüestió de la seva feina, el nostre defensor dels negres s'ha fet
manacorí. Quan escrius des de la humida ciutat on suren més
lletraferits per metre quadrat, necessàriament restes
classificat en un dels dos bàndols capitanejats per dos genis de
la moderna literatura catalana com són Miquel Àngel Riera per
als que escriuen missives sagrades des de la distància i, per
altra banda, Biel Galmés per als que porten la literatura a la
plaça del poble amb noms i llinatges. Sens dubte, el nostre
germà adoptiu pertany al bàndol del malaguanyat geni de Son
Real.
Però,
per què no veniu dimarts, dia 17, a les 20 hores, a la llibreria
Literanta, i l'autor, poc xerrador de mena, ens ho aclarirà tot amb
un somriure i un silenci?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada