LES DONES DELS DARRERS PAPES I ALTRES DEFENSES

Si jo fos don Javier Salinas aniria pel món ben cara alta. El qui ha de baixar la testa és el qui porta les banyes, mai de mai el qui les posa. El banyut és el botifarra, no el bisbe.

Lluny de mostrar-me trist i preocupat, exhibiria una rialla de pam. El més petit rampell libidinós val més que totes les mitres de la jerarquia. No debades, en el credo romà, “la resurrecció de la carn” figura just abans de “la vida perdurable”. Davant Déu, entretenir lloros, hores i més hores, té el seu mèrit.

Aprofitant que som objecte de desig per a tots els mitjans de comunicació, davant els periodistes no pararia de xerrar. Faria que em deixassin per avorriment.

Els parlaria de les dones que dominaren els últims papes. La més cèlebre de totes fou Sor Pascualina Lehenert. Aquesta monja bavaresa, 30 anys més jove que Eugeni Pacelli, dominà de tal forma Pius XII que es convertí en la  papessa més poderosa de tota la història. “Pastor angelicus” no anava només a obrir-li la porta del Vaticà amb nocturnitat i traïdoria, com feia el nostre “pastor candidus”, sinó que la tenia sempre i a totes hores al seu costat. Si anau a internet i posau simplement Sor Pascualina trobareu tanta d’informació que restareu amb la boca badada a punt d’entrar-hi totes les mosques de  l’esglai.

Wanda Pòltanska, una donassa polonesa, casada, doctora, que superà el camp nazi, dirigí i dominà la ment, no massa diàfana, de sant Joan Pau II fins al punt d’enviar-li al Vaticà una carta diària. Gairebé cada vespre el papa viatger, abans de dormir-se nu sobre el trespol de la cambra papal, contestava a la seva guardiana.

Entre nosaltres fou apoteòsic el cas del Pare Bauzà, superior provincial dels Franciscans, amb Dona Elionor Servera de March. Es passaven  hores i més hores junts al palau de Cala Rajada. “En Verga”, lluny de posar-se gelós, regalà al pacient religiós, amb vots de castedat i pobresa, la Porciúncula i el col·legi de Ciutat.

Sense retrocedir tant, si jo fos el bisbe, podria assegurar que gairebé tots els capellans que ara perdonen la vida al seu amo i senyor tenen la seva “Sònia” o el seu “Sònio”. La cosa és que saben ballar de tapada.

Per altra banda, fins fa molt poc temps, quan moria una senyora d’alta casta el primer que figurava a l’esquela era “su desconsolado director espiritual”. Sens dubte, d’aquesta explícita manera figuraren a l’esquela de les àvies del nostre botifarra banyut els Javieres Salinas de torn.

Si jo fos el bisbe, cosa que honoraria Mallorca més que a mi, cercaria el millor advocat de l‘Opus i denunciaria Don Mariano de España per difamació, per profanació del sagrat prestigi del catolicisme i per extorsions no tan sols psíquiques, sinó també físiques. Retrauria com aquest ambiciós coneixedor del patrimoni de l’església mallorquina em mantingué pràcticament retingut   a una de les seves possessions de muntanya, - no sé ara  si era la que acaba de vendre per  6 milions d’euros o una altra de les que haurà de fondre- , arribant la seva coacció a obligar-me a beure  fins a engatar-me. Un bisbe embriagat de sucs i vanitats pot prometre la sessió de tota la cohort celestial, començant pel traductor de la “ Vulgata”, que fins ara ha protegit el seu sagrat serrall a l’indret més  fabulós i preuat de tot Ciutat.