LLOA A BIEL MESQUIDA, DES DE LA SEVA LLISTA DE PROSCRITS ESTANT

Som un proscrit del nostre gran poeta. Supòs que tendrà els seus motius. Mai no ens hem topat de cara.

No puc dir que abans de resignar-me a la seva condemna fóssim amics, els narcisos sols tenen adoradors, però ens tractàvem amb deferència fins al punt que els germans Mesquida em concediren l’entranyable honor de celebrar el funeral de llur mare.

Amb aquest pobre escrit no pretenc cap canvi de postura. La meva situació és molt còmode. El meu nom no figura a l’inventari del gran déu. Tant de bo dictassin la mateixa sentència tots els déus del nostre olimp social!

Tanmateix, res ni ningú no em pot privar de fer justícia. En aquest sentit és just i necessari proclamar als quatre vents el coratge, l’encert, l’audàcia del poeta Biel Mesquida al seu Pregó de l’Estendard a la Sala Magna de Cort. Només puc dir: això són ous! i no els nials que ponen les nostres colonitzades gallinorbes polítiques.

Enhorabona i gràcies, respectable i esquiterell prohom de les nostres lletres, lluites i demandes.

Mallorca necessita que els Biels Mesquides es multipliquin per cent i perquè es pugui produir aquest impossible miracle pagaria mil cops el preu de la meva gramalleta de proscrit a la llista de qui fos.

“DÉU MEU”, QUINA INSOLÈNCIA!

El meu darrer llibre, “Déu meu”, talment pastoret de la muntanya, ha arribat a la cova quan el Betlem estava ja tot col·locat. Els guardians de la nova Inquisició judicial l’han deixat estalonar al Portal, enlluernats per la comparsa que fan d’aval al meu darrer deute literari.

La portada és impactant. Joan Ramon Bonet, amic, artista i paladí de la generositat amb Marginàlia, ha deixat en mans del creador Jaume Muntaner una esgarrifosa fotografia de l’any1982 a l’Hospital de Nit.

El patriarca de les nostres lletres i camarada d’atrevides capbuitades, l’aimat Toni Serra, ens obri la porta de la “terra inexistent” en clau de misteri.

Per si de cas, respectable lector, aconseguissis el prodigi de passar el torrent de les meves benèvoles insolències sense remullar-te, al comiat, et xoparàs d’admiració i tristesa quan pensis que el meravellós epíleg l’ha escrit, des de la presó, un gegant de la saviesa i de la fe, el meu adorat president de partit i utopies, Oriol Junqueras.

L’asilador de gran part dels meus orfes literaris, l’editor Lleonard Muntaner, ha mostrat un amorosit esment amb aquest singular i pertorbador llibre meu, fins al punt d’aixoplugar-lo al mite de Jericó.

Un cantussol de tendresa acompanya tot el pelegrinatge de “Déu meu” des de la festa sorpresa del meus 80 anys. Aquest  immens regal ho dec, com gairebé totes les gaubances, als entranyables amics, companys i camarades de Can Gazà, presidits i orientats per aquest prodigi de fidelitat i constància que és Jaume Mateu i Martí.

Jo, l’autor, talment mutilat de guerra, assegut damunt la tomba de tots els meus somnis, jugant la darrera partida amb la mort, llanç tots els cabals i coratges damunt una sola carta: la sinceritat. Una sinceritat brutal. El meu déu faci que sigui escandalosa.

VERSIÓ CASTELLANA D’OPERACIÓ TIARA

El bon amic Paco Suarez  ha convertit en llibre de paper i tinta la magnífica traducció  castallana que va fer de la meva darrera novel.la “Operació Tiara”. Fins ara era una bella dorment al núvol virtual d’Amazon.

Tots els llibres et causen un goig especial. Indescriptible. Però aquest immens regal que m’ha ofert aquest vell camarada de lluites i utopies, després de mesos d’estar aferrat a l’ordinador, té un gust molt especial. Valguin unes poques raons per fonamentar eixa declaració.

En primer lloc el valuós present m’ha arribat en un dels moments més delicats i sensibles de la meva vida. Quan has tastat el calfred de l’abisme les abraçades  augmenten el seu calor habitual.

La traducció a una de les llengües més parlades del món t’obri un finestró a l’horitzó dels lectors. Em fa una il·lusió especial acostar-me als antics companys del Perú.

Però la raó cabdal del meu goig és la forma i manera com la meva novel.la escrita en català ha guanyat en autenticitat i versemblança. Els protagonistes d’”Operació Tiara” són peruans. L’acció es desenvolupa al Perú i per això sona més real que els personatges parlin en peruà.  Sona estrany que un negre de Piura o un xolo de Catacaos s’expressin en un  primmirat català. Si a aquesta raó de sentit comú hi afegeixes que l’escriptor  Paco Suarez  domina d’una forma natural i perfecta les modalitats del castellà del Perú t’expliques la meva confessió: m’agrada més la traducció que l’original. La versió de Paco Suarez em sona a Garcia Márquez.

Per adquirir “Operación Tiara” de Jaume Santandreu i Paco Suarez podeu fer-ho de  tres maneres

-          Compar-lo a Amazon i us arribarà – baratíssim – en 5 dies.

-          Passar pel Taller Marginàlia, a Can Valero, on el petit guany es dedica a Can Gazà.

-          Cridar al telèfon 659153596 i us ho farem arribar on ens indiqueu.

A “Operación Tiara” us trobareu amb la història crua i actual d’un factor definitiu dins la nostra història, com és l’Església catòlica.

PARÀBOLA I CLAM DEL BETLEM DE MARGINALIA

Enguany, al taller de Can Valero hem enllestit un pessebre en forma d’esburbada piràmide.

Dalt de tot destaca una pancarta damunt cartró. Talment com si haguéssim recollit el  jaç d’un foll que ha passat la nit al carrer. La proclama resa: NADAL, MEMÒRIA HISTÒRICA DEL MARGINAT.

En el centre del vell cementeri de Ciutat s’obria, com un estadi de guaret, l’anomenada fossa comuna. Allà hi anaven a parar els cossos dels miserables que no tenien on caure morts. Jo hi vaig veure tirar cents de cadàvers d’exclosos assassinats per sobredosis. Cap organització reclama els ossos d’aquests germans, les calaveres dels quals lluïen al sol després d’una pluja intensa.

Baix del rètol, els  rostres d’amics que han viscut i mort a Can Gazà ens esgarrifen la memòria històrica.

Aquests impressionants retrats s’estalonen damunt unes gavelles de palla d’ordi. La mateixa palla d’ordi que servia de llit, baix la menjadora de les bísties de llaurada, al serfs de la nostra pagesia. Els esclaus d’aquells amos i senyors que, servint-se de la Falange i de l‘Església, tacaren de sang innocent la nostra història.

Al bell mig del túmul, que ens recorda el monument de la Feixina, es troba una petita i dolça maternitat de fang. Una dona descalça que agombola el seu filló. Unes sacres de cartró aclareixen el misteri. Diuen: “BETLEM  MONOPARENTAL. CLAM DE LLIBERTAT”.

Aquesta mare tota sola es troba envoltada de gàbies d’ocells plenes de llimones. El nostre groc, com el nostre cor, se sent empresonats, aquest Nadal.

Vosaltres mateixos imaginau-vos els motius de la soledat de Maria. Tenia el seu espòs a la presó i en vaga de fam per haver lluitat pacíficament contra la invasió romana?

Era viuda perquè Josep havia caigut en una emboscada quan migrava cap a Egipte? El virginal seguidor dels essenis s’havia quedat amb el posader de Ramala just abans d’arribar a la Cova?

Manel Forcano, s’ha atrevit a publicar en català, traduïts directament de l’hebreu,  “Els antievangelis jueus”. El director de l’Institut Ramon Llull ens revela raons de pes perquè el primer Betlem de la història fos monoparental.

Nosaltres volem ajuntar el nostre humil clam als gemecs de tots els conys violats del món perquè, a la fi, la terra nodreixi la plena llibertat.

Si passau per Marginàlia compartirem les  tristeses nadalenques dels marginats i us donarem els molts d’anys amb una abraçada de germans.

ESPANYA EN CLAU ESCATOLÒGICA

Si per convertir “el pedaç nacional” en mocador porten a judici l’humorista Dani Mateo, què faran amb tots aquells que feiem servir mentalment la bandera colonialista de paper higiènic?

En les primeres i aberrants declaracions, el nou secretari de la Conferència Episcopal Espanyola ha proclamat que vol que els capellans siguem molt mascles. Totes les maricones tenen els mateixos gustos.

Cap psicòpata pot imposar un sadisme més absurd que el de la cara pública dels bisbes espanyols Luis Argüello. Vol que els capellans se sentin tremendament hèteros i que els agradin molt les dones per llavors poder renunciar a elles amb el celibat.

Ja sabem les primeres paraules de Franco quan li obrin la tomba. Cridarà: “Gibraltar español”.

La ignorància supina és super atrevida. El president d’Espanya n’ha donat una mostra suprema a Cuba amb la cadira que portà Weyler a Mallorca com a relíquia del fracàs  horrible dels seus crims. És impossible que Pedro Sánchez tengui la mínima noció de qui era Antonio Maceo, l’heroi de la independència cubana. Sobretot estic segur que ignora que el “Tità de bronze” renuncià a l’amnistia que li oferia Espanya per seguir lluitant fins a aconseguir totes les llibertats.

M’agradaria ser batle de Ciutat  només per retornar la cadira del pare de la Pàtria cubana als seus propietaris.

GRÀCIES PER RETORNAR-ME A LA VIDA

En un moment vaig pensar que no retornaria ja mai més a Mallorca.

Però la vostra energia, família, amics, tribu, companys de Can Gazà, paisans de Marginàlia, m’ha retornat a la vida. M’ha retornat a Ca Nostra.

He tastat, pagant-ho amb llàgrimes de sang, l’amargor de l’enyorança. Més enllà de la malaltia i de la mateixa mort em turmentava la vostra absència.

Al llarg de tres setmanes d’hospitalització forçada els vostres noms han omplert el pou profund de cada minut. Al vespre, quan el turment de l’absència de la son lacerava els meus polsos, trobava el remei de no cridar com un foll imaginant-me que m’arrufava  al bres de Son Sureda o al jaç de Can Gazà. De totes formes, suplicava a les amables  infermeres que deixassin el llum encès, la porta de l’habitació oberta i un got d’aigua al meu abast. Tot i saber que no captaven d’entrada el meu català de Mallorca, els explicava que els vells i els foll necessitam, per no perdre el Nord, un llumenaret blau  a l’entreforc de la nostra rondalla.

Gràcies, família, amics, tribu, fills meus de Can Gazà, compatriotes de Marginàlia. Vosaltres tots heu operat el miracle de la meva resurrecció.

Heu fet una mala cosa. Haureu de viure amb un ressuscitat obsedit només per les transcendències.