dimecres, 13 de novembre del 2013

LES VÍCTIMES DELS SANTS ASSASSINS


He fet 87 anys. N’han passat més de 77 d’ençà d’aquella negra nit en què els terroristes de Franco i l’Església vingueren a cercar mon pare a ca nostra. Hagueren d’arrabassar-lo de manera violenta de les mans de ma mare i dels cinc altres germans que ens aferràvem a les cames d’aquell sant republicà. Jo i el germà gran correguérem rere el camió, carregat d’altres víctimes d’aquell criminal escamot de feixistes. La comitiva, formada per un cotxe on anaven els cappares de l’ETA nacional i el vell camió on s’acaramullaven els innocents futurs màrtirs caçats aquella nit, només va fer dues parades, una davant la presó per acabar de completar la càrrega humana –no podien cremar combustible en va- i l’altra a les portes de cal capellà. He sabut després que mai no faltava un ministre de l’Església per donar el tir de gràcia sacramental als afusellats. El meu germà i jo ja no podíem trencar alè i abandonàrem la persecució. Mai més no vaig tornar a veure mon pare. Temps després, per mor de la meva vocació frustrada d’arxiver, vaig poder consultar els llibres de difunts de la parròquia. Oficialment, mon pare figura que morí de mort natural.
Han passat tots els anys del món, però no hi ha dia que, per algun raconet de la meva ràbia, no en brosti un brull de calfred. Però en aquests moments en què els hereus d’aquells terroristes han armat un gran rebombori nacional amb motiu de la sentència del Tribunal Internacional de Drets Humans d’Estrasburg, el rampell de ràbia s’ha convertit en un clam de còlera. Mai per mai donaré per just un sol assassinat. Sigui del signe que sigui i pel motiu que sigui. Però denunciaré la diferència abismal en el tractament de les víctimes.
Escolta, nineta que aixeques la bandera dels perjudicats, els assassinats del teu pare han estat jutjats, condemnats i han complit la pena imposada pels tribunals del teu règim. Per altra banda, per molt a lloure que vagin, hauran de moure’s pels racons. Per res no estaràs obligada a tractar-los. Pensa en mi, fillona meva, i en els mils de milers de víctimes que ens vàrem veure obligats a obeir, acatar i venerar els assassins dels nostres pares. Jo mateix, sense anar més lluny, per salvar la pell vaig haver de combregar amb aquell funest capellà falangista i vaig tenir de batle el facinerós que pegà l’estirada definitiva per arrabassar mon paret de les mans de ma mare i dels meus germans. L’ofensa, el greuge, no té punt de comparació. Les víctimes dels terroristes de Franco i de l’Església ho hem passat molt pitjor, infinitament pitjor en tots els aspectes, que les víctimes d’ETA”.
Jo he transcrit el relat, però us puc presentar, només a Manacor, a centenars de descendents dels afusellats a Son Coletes que us certificaran, amb llàgrimes als ulls i tremolor a la veu, aquest esgarrifós testimoni.

5 comentaris:

  1. Magistral, Jaume. Deixes en evidència la hipocresia dels indignats que es senten ultratjats perquè la gent d'ETA, després de pagar amb quasi 30 anys de presó surt al carrer, mentre els assassins del franquisme no n'han fet ni un dia de presó.

    ResponElimina
  2. Completament d'acord, i es una llástima que noltros m'hos comformen amb lo que pasa i no seguem capaços de fer cualque cosa. Aquest des-govern que tením es lo més poquevergonye que hi ha en el món. Estic molt indignada perque sas cosas no es puguin arreglar tal com tots voldríem.

    ResponElimina
  3. Vocació frustrada d'arxiver, vocació frustrada de capellà, vocació frustrada de matrimoni... però vocació reexida de protagonista/egotista. Enhorabona!

    ResponElimina
  4. cuando no existen argumentos en contra ni desmentidos posibles se recurre al insulto. Dime a quién y porqué insultas y te diré quién eres. Porque ¿qué tienes tu que ver con aquellos lejanos (y tan cercanos) asesinos para que te produzca tanta rabia la denuncia hasta el punto de llamar "frustrado" y "egotista" al mensajero? El problema de la mentira es que para sustentarla y vivir en ella se necesitan o altas dosis de inteligencia o enormes violencias. De lo primero no hay entre los actuales cómplices de aquello. Jaume, esta historia es exacta, casi a la de mi abuelo, en otro lugar de la meseta española. Si el escenario es el mismo, los relatos se repiten y el modus operandi de los verdugos es exacto, cura incluido, ¿no obedecía todo a un espantoso plan diseñado y planificado en despachos falangistas y alemanes, como buenos maestros? Pilar Fitor Lorca

    ResponElimina