Guard viva, gravada a
foc, dins la sensibilitat de la memòria, la primera fiblada. En aquell moment em
trobava immers en l’organització de l’Hospital de Nit. Els nous marginats ens
havíem apoderat de l’antic convent de monges, que antany havien tingut esment
de la Misericòrdia. L’immens
casalot es trobava totalment abandonat, A baix, a l’entrada, enfront de la
descomunal barrera de ferro que ens barrava el pas al pati de les dones, vaig
rebre dos germans, home i dona, que arribaven d’Eivissa cercant refugi al nou
asil de marginats. Al moment de girar-se cap a la barrera, el jove, amb la
mirada perduda i trista, amb una veu prima i fosca, talment lladruc de quissó
apallissat, em va dir:
-Jo ja vaig estar aquí de
petit.
Feia poc temps que havien tancat l’asil tant per a
homes i nins com per a dones i nines.
Mai no s’havia guarit la
nafra d’aquella singlada, però avui una escena similar m’ha ficat el dit dins la llaga.
Acaba d’ingressar a Can
Gazà, derivat de Caubet, un dels primers clients d’aquell gloriós Hospital de Nit.
Més que una persona, sembla un avortó amb cames. L’he reconegut quan ell ha balbucejat
el seu sobrenom:
-Som en Mimosín.
Així, Mimisín ha traginat
la meva sensibilitat a aquelles mogudes guàrdies de l’Hospital de Nit, quan la
curiositat de descobrir l’abisme de la marginació rebaixava l’impacte de la
nova i desconeguda misèria. La commoció de les entranyes, ben tost, s’ha
esdevingut quan en el moment de dinar, parlant-me des de la seva taula, un
antic i aimat gazanenc m’ha comunicat en veu alta:
-Fa 45 anys que conec en
Mimosín. Visquérem junts a la
Misericòrdia.
Un cop més, la crueltat del destí m’engrunava els
dits de l’oratòria. El sadisme de Déu me mata.
Llavors he descobert el
cercle. Es comença essent carn de xinxa, xinxa de màrfega de palla d’ordi, per
acabar com carn per forca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada