71. A l’esglesiola alçada
dels meus anys he après que viure és recordar.
72. Fins i tot els animals que injustament consideram irracionals, viuen i
actuen des de la memòria. Àdhuc els ases no ensopeguen mai amb la mateixa
pedra.
73. Contrit, em sent obligat a presentar una segona edició corregida i
augmentada de la meva sentència que proclama: La memòria individual mata les
persones; la memòria col·lectiva salva els pobles. Ara pens que només des del
passat personal i comunitari podem endevinar les dreceres de la justícia i de
la llibertat.
74. Els utòpics fracassats, més que ningú, empram paraules solemnes com
justícia, llibertat, solidaritat... Tot per no declarar clar i català que, com
a bons cucois, cercam la poma del paradís per barrinar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada