UN NEGRE FA GUARDA

L’altre dia va visitar Can Gazà la revisora del Consell, que fins i tot tingué la deferència d’acompanyar-nos a taula. En el curs d’una diàleg cordial, em preguntà com acollíem un negre si per res s’avenia amb el perfil propi d’una família autogestionada de malalts terminals.

Era evident que Tairou, com es diu el nostre senegalès, havia de ser assistit a un altre lloc més escaient a les seves condicions, tot i que havia estat derivat de l’Hospital Joan March per fer la convalescència d’una operació de maluc.

La revisora posà cara d’esperar un apassionat i demagògic discurs tot carregat de raons, consideracions i denúncies sobre la mancança de serveis apropiats per a aquests casos i molts d’altres similars.

Jo li vaig amollar, lentament i sorneguera, una sola justificació:

-Un negre fa exòtic.

La indagadora restà fora de joc. El seu rostre esglaiat em recordà el d’aquell periodista de la revista “El Caso” quan, a la seva pregunta de per què jo, capellà i escriptor, em dedicava als marginats, vaig contestar, sec i contundent:

-Perquè em va el rotllo.

El que no va poder intuir l’autoritat del Consell fou la font de la meva bufonada. En eixa avinentesa em sorgí, com gairebé sempre que em trob estret, de la genètica pagesa. Una flor no fa estiu, però una ovella negra fa guarda.