Dilluns de bon matí els tords volaven baixos per devers
Can Gazà. Posar la roda de les feines en marxa m’havia costat un cop de geni.
Com sempre en aquestes avinenteses, han comparegut, donant-se la mà amb el meu
masoquisme ancestral, els dubtes existencials. Aidats pel bany de suor, a la
sauna de la cuina, els fills de l’escepticisme m’han portat al carreró que no
passa d’una conclusió evident: “No val la pena tant d’esforç”.
Per coronar el meu mal humor vital, a
l’hora pitjor de la meva jornada com és el moment de treure a taula el dinar, s’ha
presentat una visita. Un amic de la casa
portava un altre amic. Davant el perill de quedar malament he tirat pel camí
del mig: els he convidat a dinar. Amb quatre nervis i una estirada he adreçat
una picada amb productes de la casa.
A l’hora de la sobretaula, amb el
menjador buit d’homes i el meu cos alliberat de l’ànsia, hem empatat una animada
i profunda conversa d’ancians.
El nou amic m’ha contat que per mor
del seu ofici ha recorregut mig món, però on ha fet estada d’anys ha estat a
Àfrica, tant a la mora com a la negra. No anava gens endarrer de veure
miserables. Tot i això, ha quedat impressionat davant l’experiència de família
autogestionada de Can Gazà i ha demostrat l’autenticitat de la seva admiració
amb un compromís generós d’ajuda econòmica.
He concretat la causa de la seva sorpresa en una sola frase: “És la primera vegada que he vist com uns
condemnats a la marginació profunda, sense remei, lluiten per la seva dignitat”.
Gràcies, bon amic, per l’ajut i pel coratge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada