Vaig intentar explicar-li que amb els déus inaccessibles,
els pobres humans no hi teníem res a fer. De totes formes, vaig aconseguir-li
una persona de confiança que tingué cura del genial escriptor mentre es refugià
al Puig de la Creu,
en una caravana.
Aquell dia vaig descobrir que els personatges més
desgraciats i insuportables de Marginàlia són els exclosos il·lustres. Llavors,
vaig encomanar la meva impotència a sant Vincent Van Gogh, mentre comprenia que
la malaltia no lleva cap mèrit a les genialitats, sinó que més aviat n’hi
afegeix.
Un altre dia fou la mare del destacat poeta Jaume Pomar
qui em suplicava ajuda per al filló alcohòlic i agressiu compulsiu. També ella,
com tots nosaltres, pagava car els complexos racials i luxurials del contumaç
rebel sense causa. El marginat més il·lustre ha estat ell, Jaume Pomar,
testimoni irrefutable de l’odiada dependència entre el judaisme i la noblesa.
Tot i no ser tan jueu com ell, tampoc no era tan botifarra l’armariat
Villalonga.
Ens ha arribat l’hora de fruir de la força i
bellesa creativa del poeta maleït, alliberats per sempre de les seves
envestides, que s’aniran mitificant per les cantonades de les folles nits dels
esclaus literaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada