CAN GAZÀ HA PERDUT UNA ÀVIA I HA GUANYAT UN ÀNGEL DE LA GUARDA.

 

Ha mort la mare del meu amic de l'ànima i president de Can Gazà, Jaume Mateu Martí.
Per primera vegada en vuit mesos de confinament total, per pertànyer a un grup d'altíssim risc, l'argolla del coronavirus m'ha encetat els turmells de les impotències.
Voldria, com vaig poder fer amb el pare, acompanyar el dol d'aquesta família que sent com a meva. Voldria poder fondre el meu plor amb les llàgrimes del més fidel i amorosit Cirineu de fatigues i utopies. Voldria experimentar els calfreds dels misteris tot celebrant el funeral d'una cristiana profunda i inamovible com fou Coloma Martí.
Planificant un petit signe que testifiqués els sentiments i respectes de tots els companys de Can Gazà ens hem inclinat, humils i limitats, pel tradicional ram de flors. He demanat que el símbol fos senyorial i distingit com era ella en tot i per tot. Dins la serietat trista del moment m'he permès l'entranyable recomanació que els cosins de la "Pastoral penitenciària" no ens passessin davant. A l'hora de la dedicatòria, he suggerit l'al·legòrica inscripció de "Can Gazà a la seva Àvia". Els fills adoptius dels fills són néts de la mare. Tanmateix per adoptius que siguem anhelem gronxar-nos, cansats i desemparats, al seu balancí.
El vostre fill-poeta, per vocació i supervivència, us ha entronitzat a la plenitud de l'eternitat: "Aprofitant que la lluna tirava al ple ha decidit estrenar eternitat".
A l'Evangeli, en el qual vos creieu fermament, el Mestre sentencia que ni un cabell cau sense significat. Us heu incorporat a la cohort del més enllà en el moment que celebrem la festa proletària de "Tots Sants".
Els marginats de Can Gazà -jo el més bandejat de tots ells – no necessitem basíliques de Roma quan ha parlat la Cova de Betlem.
Vos, Coloma, sou el nostre Àngel de la Guarda.
Per no atabalar-vos en els primers dies del nou ofici, només us suplicaré tres gràcies. Tres miracles.
De les moltes qualitats que posseíeu, de les quals no vaig poder fruir per manca de tractament directe, us deman que em feu hereu de la vostra caparruda, ben mirat irracional, inclinació cap al més dèbil. El més dèbil sense reparar en parts i quarts ni en les espires de les justes gelosies.
Us suplic que em deixeu una llavoreta de la vostra incommovible fe. Mai no podrem oblidar que el darrer moviment dels vostres llavis, tot murmurant les darreres paraules, fou per resar un Parenostre. L'últim dels milions que resàreu en aquest món. No m'importa l'objecte de la fe. Vull creure profundament, fanàticament en quelcom. En l'amistat, per exemple. L'amistat com a dogma de fe. Com un déu intocable. Maneu al vostre fill que no es cansi de donar-me lliçons, àdhuc heroiques, d'aquesta benaurança.
L'última gràcia que us suplic, àvia de Can Gazà, esdevinguda Àngel de la Guarda, és morir de la vostra humaníssima manera. Morir a ca nostra, envoltat dels que ens estimem. Així com vos, va morir ma mare, a noranta-tres anys, a la mateixa cambra on havia arribat en aquest món. "Talment com va néixer. Dèbil, indefensa, feble. Pobrissona meva! Petitona meva!". Com vaig explicar tremolós a l'homilia del seu funeral. Proclama que vaig escriure amb la sang de la tallada del cordó umbilical i que vaig afegir d'epíleg a la segona edició "d'Encís de Minyonia"
Família Mateu Martí, no us enganyeu, la mort de la vostra mare ha estat conformívola, però el buit que deixa és profund i esglaiós. Permeteu com mai que els qui ens sentim amics, amics de l'ànima, us acompanyem amb el sentiment.

ELS MAJORALS, REFERENTS MALLORQUINS D’ODI CAÏNITA

 

La Bíblia -paraula de Déu. Dogma de fe– conta que Caín, el germà major de la Humanitat, matà Abel, el seu germà petit, per enveja.

Aquesta jeia fratricida continua dirigint els destins de l’home en tots els camps i nivells.

Jo mai no m’he considerat amic o company de Biel Majoral. En tot cas, em sentia col·lega de lluites i quimeres.

Fa uns pocs anys el mestre joglar s’havia compromès a donar un recital al taller de Marginàlia. Sense avís ni explicació de cap mena ens deixà plantats.

Un camarada seu, i a hores d’ara també meu, m’explicà que el motiu de la malifeta contra els exclosos era una foto als diaris on jo sortia ran d’un dels seus germans tot agraint l’ajuda dels vinaters a favor de Can Gazà.

Condemna eterna. Sentència definitiva. Mai més en la vida li podré dirigir la paraula al déu de les venjances.

Quan vaig explicar la desagradable sorpresa a una amiga de pleníssima confiança que viu a Algaida, m’explicà que ella era víctima del rebuig dels altres germans, donat que un fill seu treballava amb en Biel.

Retrec aquesta facècia de majoral -el personatge més rebutjat de la pagesia- perquè és pública i notòria. Només retrauria perdigonades més mortíferes si em declaràs una guerra frontal.

Tota aquesta contarella per escopir al radical castigador el seu últim pecat d’inconseqüència. Biel Majoral abans d’acceptar el reconeixement de mèrits de l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor hauria d’haver repassat la llista dels antics guardonats. Just de llegir el meu nom hauria d’haver renunciat a l’homenatge. Ara figurarem un vora l’altre a la crònica de la cultura de la possessió de Mossèn Alcover.

Jo em confés un covard. Desafiant el coronavirus, m’hauria d’haver estacat dret al passadís central del teatre tot el temps de la celebració honorífica, talment com ho feu ell a l’església pel funeral de la seva mare, per tal de no presidir el dol a la bancalada familiar..

Agraesc als Majorals la clarividència que m’han encès dins les foscúries dels desenganys.

Els Països Catalans són víctimes de la pesta del caïnisme. Eixa maleïda epidèmia no es cura amb presons, ni exilis, ni amb potades estatals als genitals dels drets humans. L’odi caïnita ho capola tot. Àdhuc la independència.

“PODEMOS” OFEGA ELS MARGINATS PER VENJANCES PERSONALS

 

Sandra Martinez Fernández, a la qual no conec personalment, directora insular d’inclusió social en el moment crític de l’alarma per la Covid-19, va fer un autèntic prodigi: va aconseguir amb una dedicació heroica, multiplicant els mitjans i el personal, que no hi hagués cap marginat –cap!– aglapit pel coronavirus. Si pensau que els exclosos formam, per quantitat i abandonament, el grup més alt de risc, atorgareu, encara més mèrit al prodigi de la genial capdavantera.

Les recompenses i els homenatges de part dels responsables de Benestar Social del Consell de Mallorca, han estat cessar, per pura venjança personal, la nostra protectora.

Mirat políticament, els crims d’aquesta caparruda lluitadora són imperdonables.

És independent. No està afiliada a cap partit. La seva consciència és el seu únic secretari general.

Va ser eficaç. Un funcionari expeditiu –en aquest cas una funcionària- mereix cadena perpètua.

Va consultar en tot moment els agents de baix, els qui palpen la tragèdia dels malalts tirats al carrer.

No va anar a besar al cul als de dalt. Per apagar el foc, no va esperar que arribàs el capitost per sortir a la foto.

Va creure en la seva tasca fins al punt de prendre una funció burocràtica com una missió de salvament.

Però per damunt la indignació de la injustícia, m’encén la més rabiosa de les fúries: la covardia dels governants que han consentit i executat aquesta criminal iniquitat, val a dir el president de l’IMAS i les presidentes del Consell i del Govern. Ningú pot apel·lar a la ignorància. La nostra decapitada directora va rebre la sentència per decret publicat al BOIB.

Per tota aquesta casta d’honorable gentussa els miserables ens podem morir tots de cop. Quin alè! Però les quotes de poder són intocables.

Perdonau el meu llenguatge groller, Els pobres lliures ens aferram al dret a flastomar.

Me cag en tots els pactes i en totes les putes quotes de poder!

Me cag amb els salvadors del poble que l’única art que mostren és la d’aferrar-se a la mamella i treure a colzades els qui volen arribar-hi.

Ara els exclosos encasellats a l’apartat d’inclusió de l’IMAS quedam en mans d’una vicepresidenta segona que ha arribat al càrrec per haver entrat de ribot (vull dir de rebot) al partit que pacta amb el dimoni per tal d’instal·lar-se en el poder. No debades es diu Podemos.

Davant aquesta flagrant impotència els marginats ens sentim esclafats, però sobretot impotents.

Can Gazà ha redactat un breu i sereníssim manifest que cap diari, llevat de l’AraBalears (https://www.arabalears.cat/opinio/raons-cessament_0_2520348143.html), ha volgut publicar. Per altra banda, la situació sanitària no ens permet l’ús de la nostra arma predilecta, com seria anar a estacar-nos dia i nit a l’entrada de l’IMAS per tal d’aconseguir que els dictadors haguessin d’entrar per la part de darrera. Per la mateixa que han fet sortir la nostra salvadora.

Per això us suplic de genollons que faceu córrer aquest clam desesperat. Necessitam encendre la xarxa. Els qui no estam fermats a cap quota de poder tenim el deure de venjar les injustícies a cara descoberta acusant els envejosos amb noms, castes i trajectòries.

                                                                                                   

SEBASTIANA TIMONER BARCELÓ, L’ESCALFOR DE LA BONDAT

 

Avui la meva benaurada clausura s’ha convertit en presó. Necessit fondre abraçades i llàgrimes amb la estimada família Roig Timoner. De forma molt profunda i sentida amb la seva filla Antònia, per la qual sent una entranyable comprensió, i per la seva néta Glòria que ha esdevingut per via de matrimoni una de les baules més delicades i servicials del nostre clan.

Ha volat l’ànima de la tribu. S’ha mort la padrina. Una de les dones més bones que he tingut la sort de trobar-me en la vida.

Aquella presència callada que escalfava els nostres encontres seguirà viva dins la nostra memòria com a referent i guia de l’única postura que pot salvar la convivència, la tendresa i l’esperança.

Poques vegades una sola paraula pot definir de forma completa i infal·lible el tarannà d’una persona com en el cas de la nostra estimadíssima, i des d’ara enyorada padrineta. Aquest és l’honorable títol que li atorgaren els seus pillastres renéts fins al punt que ha acabat essent la padrineta de tots.

Bondat és el verb sagrat que defineix la coneguda i respectada Sebastiana “d’es Corralet”, la viuda del patró Roig de Portocolom. Guard com a record emocionat de la festa dels seus 60 anys de matrimoni la glosa que els vaig oferir com a signe d’admiració.

La seva bondat era pura, essencial, sense mescles d’intencions ni additius d’egoismes. Sense retrets ni rancors. Sempre la trobaves del mateix ser.

La seva bondat era acollidora, escalfadissa, silenciosa i constant.

La seva bondat era servicient, activa, enginyosa i disposada. Fins pocs dies abans de partir, als 88 anys, enllestia menjars per tota la família.

La seva bondat, sense pretendre-ho ni molt manco proclamar-ho, constituïa un ressò agomboladís de les benaventurances evangèliques.

Si per expressar-nos demanam auxili al diccionari de sinònims ens trobarem que la paraula bondat es converteix en una admirable lletania de substantius de plenitud i de vida.

Bondat vol dir bonhomia, benignitat, benevolència, bon cor, generositat, cordialitat, pietat, sensibilitat, abnegació, clemència, confiança...

Padrineta, descansau en pau, però no us aparteu del nostre costat. Necessitam l’escalfor de la vostra bondat.

 

 

 

PELLUCAIRE D’ESSÈNCIES

 

Em complau tant aquest nou títol nobiliari que acab d’atorgar-me “pellucaire d‘essències” que si arribàs el cas el triaria d’epitafi.

Pellucador era aquella miserable criatura que per sobreviure cuidava a treure’s els ulls recercant una ametlla o una oliveta a ca d’altri, una volta que els collidors havien fet la replegadissa i la madona havia donat a la solada de l’arbre la darrera passada.

Per a un pellucaire, cada troballa era una festa i cada ametlla, un diamant.

No som intel·lectual. Aquesta alta casta “d’homo sapiens” pertany a un estament que cau molt lluny de les meves facultats. D’intel·lectuals n’hi ha d’orella alta i d’orella baixa. Tot i això, sé que intel·lectual no equival a intel·ligent. He conegut intel·ligents que signaven amb el dit i intel·lectuals que no sabíem fregir un ou.

No som tampoc un home il·lustrat. Vull dir una enciclopèdia ambulant. Tanmateix, els il·lustrats queden absolutament anul·lats vora un bergantell amb un telèfon 4G. Avui en dia, un ignorant porta la biblioteca d’Alexandria dins la butxaca.

Tenc un caramull de llibres i articles publicats perquè estic condemnat a escriure. Talment com una tórtora, com lloa Verdaguer, està destinada a refilar, els puputs també tenim dret al cant.

Som ben conscient que l’escriptura és una condemna per a mi i un càstig per als amics que es veuen obligats a llegir-me. Per la família no pas pena. Dels 40 nebots i renebots que m’han regalat les germanes, no passen de dos els qui han obert un llibre meu.

La perla preciosa que vull compartir amb vosaltres, sacrificats amics, m’ha arribat per rebot de tres tocs.

El president de Can Gazà, un intel·lectual il·lustrat, que sap preparar un tumbet i planxar una camisa; un omnívor devorador de llibres, cada dia, des fa 12 anys, penja al seu bloc de “Marginàlies” una cucanya de sabors i savieses.

L’altre vespre ens delità amb una elogiosa ressenya del llibre de Patti Smith titulat “L’any del mico”.

Entre altres deliciosos suggeriments, eixa cantant, enamorada de Catalunya, ens obsequia amb un pensament lluminós del seu amic Sam Shepard. La sentència essencial ens assenyala la sortida del túnel tot proclamant excàtedra: “LA TASCA FONAMENTAL ÉS RECUPERAR LA SOLITUD”.

Només ens pot salvar de l’enfonsada el foll enamorament de la solitud.

 

 

VACUNAT DE MESURES ANTICOVID-19

 

 

Entenc que una vacuna és quelcom –químic, psíquic, moral, tossut, sàdic, ...- que obliga el nostre cos a crear anticossos. Unes defenses que actuen quan ataca l’enemic.

No estic vacunat contra el coronavirus, però a la farmaciola de l’experiència guard vacunes expeditives i invencibles per assimilar totes i cada una de les mesures que ens imposen els cagats amos del món per mirar d’evitar que l’amant de Miguel Bosé ens ofegui l’alenada.

Totes les normes que intenten aplicar els bruixots dels calçons baixos contra el nou amo i senyor de tota la terra jo les he viscudes d’una forma intensa, profunda i perllongada. Ara només es tracta de ser fidel a la memòria històrica que port tatuada a la pell del passat.

Vaig estar 13 segles -cada instant valia per cent- confinat al seminari d’una forma absoluta, sense treure el nas al carrer per res. Vaig iniciar eixa quarantena a la infantesa de 10 anyets i la vaig mig abandonar a la senectut sacerdotal dels 22 anyarros.

El meu ésser s’acostumà a la clausura. Cap aïllament pot comparar-se amb aquells temps de presó eclesiàstica.

Per altra banda, el reglament d’aquella reclusió era molt paraescut a les imposicions del govern xinès. Ensotanats, no ens permetíem ni el més petit contacte. El rellotge s’havia aturat i el silenci ho embolcallava tot. L’únic punt dèbil era la higiene. Al Seminari Vell hi havia dues dutxes per a tres-cents bergantells testosteronencs. Ens concedien 10 minuts un pic cada mes per poder passar per la brusquina beneïda d’aquella capella presidida per un retaule que proclamava: “Modestia. Silencio. Modestia”.

Els sacerdots estaven sotmesos, com a petits deus que érem, a unes distàncies socials respectabilíssimes. De l’altar on celebraven les misses d’esquena al poble, als feligresos de la primera bancalada s’hi canaven més de 10 metres.

El gran invent aïllant era el confessionari. Engabiat dins la garita del perdó t’arribava la veu de les penitentes filtrada per un colador amb una mascareta en forma de cortina. A la litúrgia, els signes de fraternitat es resolien amb capades i reverències.

Referent als contactes familiars, vaig passar cinc anys al Perú comunicant-me amb els éssers estimats només per carta. A ca nostra no hi havia telèfon. La distància, lluny d’apagar l’amor, el purifica i l’augmenta.

Tot per dir-vos que port a la sang de l’experiència una vacuna que es diu resistència i disciplina. Si en voleu, me’n sobren unes dosis.

MOLTS D’ANYS, GERMANA. GERMANETA. GERMANÍSSIMA!

 

Fa vuitanta anys, el dia de la vigília de la mare de Déu d’agost, naixia a Son Sureda Sacos, la Ítaca d’”Encís de minyonia”, na Joana, la meva germana monja. Amb ella sumaven quatre dones i jo. El nin! Un conillet de camp que acabava de complir 28 mesos. Quatre anys després del venturós naixement ens traslladàrem a la vila. Ma mare volia per damunt tot que els seus fills anassin a escola. Tota la família estudià al col·legi de la Caritat de Manacor. Els mascles només podien anar a ca les monges fins als set anys. Per això, jo vaig passar a La Salle.

Als catorze anys, la germana Joana començà a fer feina a les Perles del Palau. Era l’encarregada d’un souvenir surran de l’església dels Dolors. Ben prest, aquella tendeta esdevingué un niu d’amigues i pretendents.

L’any 1961 -jo just acabava d’estrenar missa– entrà al noviciat de Son Roca de les Germanes de la Caritat.

Revestida d’hàbit negre començà a fer hora per llego. Sense deixar de treballar als col·legis de la Congregació, feu el batxillerat i les carreres de mestra i d’assistenta social

Vàrem exercir de missioners junts a Piura. Poc temps després de retornar del Perú encapçalà el grup de monges de la Caritat que allargaren una rama esponerosa de la congregació mallorquina a Burundi. Per dominar el francés, visqué a París. Tanmateix, va ser la primera mallorquina que parlà gairebé perfectament el quirundí.

Durant 2O anys formà part del grup promotor del Moviment Marginal a Mallorca. Molts d’exclosos de l’Hospital d Nit, Puig des Bous, Son Ribes i fins i tot altres que vivien al carrer, aconseguiren la paga no contributiva per les seves arts i manyes.

Però on s’ha jugat la vida, deixant-s’hi la pell, ha estat a les Minyones. Ella fou un dels motors essencials perquè l’asil de nines desemparades del casolot de la plaça Drassanes es convertís en una institució modèlica dedicada als infants exclosos. Ara, les Minyones treballen en tres diferents cases dins Ciutat i un palau d’estiu a la Colònia de Sant Pere. Ella segueix aguantant metxa. Els 80 anys la sorprengueren fent el dinar a la casa de la Colònia.

Per mor del coronavirus no poguérem armar el sarau que es mereixen els seus joveníssims 80 anys. La família i un qüern d’amics empenyoràrem els sentiments i el sabers per regalar-li un vídeo. Dues de les nebodes, artistes de cap a peus, brodaren un reportatge prodigiós.

Jo, per por que les llàgrimes m’anul·lessin la veu, vaig llegir a la gravació aquesta mena de poema que us confii de tor cor.



Germana, germaneta, germaníssima...

Mai un mot, una paraula, un verb de la nostra llengua sagrada, en aquest cas consagrada, havia despertat tantes emocions, tants de ressons, tants de significats, tantes tendreses, tants de sentiments, tantes alegries...

Germana, germaneta germaníssima.

Germana i mare. M’he sentit bressolat, aviciat, custodiat, com un fill, com un infant de les Minyones.

Germana i mestra. He aprés tantes coses de tu! Tantes lliçons callades, amorosides. Sobretot m’has demostrat que es pot estirar sense rompre. Que es pot criticar tot, fins i tot l’Església sense perdre un sol punt de l’evangeli.

Germana i Àngel de la Guarda. Mai no m’ha passat res de res. Tu ets un bolcall que em protegeix en tot lloc i en tot temps. Les teves pregàries són el meu escut protector.

Germana i advocada defensora. Sempre has mostrat cara per mi. Sempre t’has mostrat orgullosa de les meves arriscades aventures a favor dels més marginats dels marginats. De les meves revolucionàries avançades en tots els camps. En el camp religiós, el social, el polític, el personal. Record, encara ara amb calfred a la genètica, la resposta que em donares quan vaig comunicar-te que deixava el ministeri:

- Em sent la dona més feliç d’aquest món. No podia consentir que l’església et maltractàs de mala manera.

Germana i filla de la terra. Ets l’única de la família que pots presumir d’haver nascut a fora vila. De tenir unes arrels fondes. Incommovibles.

Germana i bruixa de la tribu. Tu ens tens embruixats talment hipnotitzats a tots els Santandreu Sureda, amb tota la seva descendència.

Germana i ànima de la família. Tu ens uneixes, ens voques i ens convoques. Tu ets la nostra locomotora... i no vols consentir que cap vagó, fins i tot els de càrrega quedin desenganxat del tren de la família.

GERMANA, GERMANETA, GERMANÍSIMA.

Ens queda el darrer tram. El millor de la vida, dels vuitanta al cent. Lliures. Conscients. Feliços.

Ens queda al darrer esprint per coronar la meta. Per dreceres diferents. Cadascú ha d’anar per les seves. Arribarem al cim de la nostra genètica. Aconseguirem les benaventurances d’en Mateu “Collet” i la massissa saviesa de na Bàrbara “Perduda”.

GERMANA, GERMANETA, GERMANÍSSIMA, MOLTS D’ANYS.

SANTA EUTANÀSIA, MARE DE LA BONA MORT, SALVAU-NOS!

 

El coronavirus m’ha obligat a practicar els exercicis espirituals més llargs, profunds i fructífers de la meva existència, però el resultat és excel·lent, ben mirat miraculós. He aconseguit acceptar la mort com un fet natural. Com la darrera passa assumida i tranquila. Per què he de ser més que una figuera, una ovella o una formiga?

La cosa no ha estat fàcil. El predicador cruel i incommovible m’ha sotmès a un procés absolut, sense fissures ni subterfugis de fe ni hòsties. No es tractava d’un raciocini. Ni d’una determinació de la voluntat. Ni fins i tot d’una superació de l’esgarrifós esglai de l’aguait a l’abisme del misteri. Es tractava d’una conformitat de tot el meu cos. La pau exigia una aprovació absoluta, per aclamació, sense cap vot en contra. Urgia l’assentiment de cada cèl·lula, de cada forc de pell, de cada sentit, de cada batec...

Jo he resolt la qüestió més important de la meva existència. Ara em puc morir a qualsevol moment.

He fet 82 anys. Gràcies a la vida i a tots els que la m’heu feta  agradable. Necessitaria esgotar la llista d’adjectius per classificar aquests meravellosos 82 anys. No em taqueu la planeta amb un final forçat, penós, indigne d’una somereta algerina.

Afanyeu-vos en una sola meta: ajudar les persones a ben morir sense dolor. A ca seva. Acompanyats dels seus.

El problema són els altres. Vosaltres. Els salvadors. Els científics. Els sanitaris. Els polítics. Els moralistes..

El problema sou vosaltres, aquells que posau el vostre egoisme per damunt la llibertat i la dignitat de les persones.

Només em resta un clam que repetiré fins a fer-vos el cuc de l’orella malalt. Deixau-me morir en pau.

L’últim exemple punyent, desesperant, ho trobam ara mateix amb el darrer atropellament al profeta del poble, Pere Casaldàliga. Per poder parlar del meu déu necessit guardar dol i esperar que callin els cans oportunistes. Mentrestant, l’ador en un silenci d’orfe desemparat.

Per què havien de traginar-lo a 1.440 quilòmetres de ca seva, als 92 anys, agonitzant, per fer-lo morir a Batatais, la ciutat capitalista que ell odiava? Ell ho hauria volgut? Aquests zeladors faran igual amb tots els vells desnonats a Sao Felix do Araguaia?

S’imposa una revolució de la capitalista ètica estantissa i antihumana. Control de natalitat. Avortament. Eutanàsia. Les  tres paraules maleïdes per la imperant Inquisició s’han de convertir en la moral d’una nova societat. En metes d’una coratjosa llibertat.

Mentrestant, des del meu monestir de Mato Grosso mallorquí seguiré pregant: Santa eutanàsia, mare de la bona mort, salvau-nos!

QUÈ S’HA FET DEL PARE GASPAR ALEMANY?

La carta que segueix es va enviar als diaris en paper de Mallorca i sols "Última Hora" la va mig publicar ahir, dia 30 de juliol. Aquest és el text íntegre.

QUÈ S’HA FET DEL PARE GASPAR ALEMANY? ELS INFORMADORS NO ENS PODEU DEIXAR AMB LES ÀNSIES A L’AIRE 

 

Apreciats responsables dels nostres diaris: m’atrevesc a reclamar la vostra professionalitat comunicativa pel respecte que sempre us he professat i per la generosa acollida que tostemps heu atorgat als meus escrits.

La bomba informàtica sobre les presumptes temptatives d’abusos  amorosos a un possible discapacitat de 21any a la Parròquia de sant Sebastià de part del seu rector, Pare Gaspar Alemany, de la Congregació dels Sagrats Cors, que llançàreu dos dies seguits –23 i 24 de juny- a primera pàgina dels vostres mitjans, resultava  per a vosaltres una operació cridanera i segura. Havíeu rebut un comunicat del Bisbat detallant, gairebé morbosament, el procés de l’intent d’abús i de la conseqüent denúncia a Vicaria General, realitzada per la presumpta víctima acompanyada de dos capellans.

La notificació escrita us alliberava de tota responsabilitat i us facilitava un afer espectacular sense massa feines d’investigació.

Però des del moment que us féreu vostra la notícia adquirireu un delicat  compromís amb els vostres confiats seguidors. La informació m’arribà per vosaltres, no pel Bisbat. Per això mateix crec tenir dret a demanar-vos que no deixeu a l’aire les nostres ànsies. La publicació de la possibilitat del detestable delicte d’abusos sexuals ha destroçat per sempre la vida d’una persona. Un assumpte tant delicat i capolador no es pot donar per mort de part d’uns informadors que el propalaren als quatre vents.

Reconec que el silenci no és la vostra norma d’obrar. Ens teniu acostumats que quan us comprometeu amb un afer, donant la màxima cabuda i aparatositat als vostres diaris, ens manteniu informats del seu desenvolupament.

Per poder parlar d’una informació ètica i completa resten massa preguntes  sense  resposta.

Es va posar denúncia als jutjats civils? En cas afirmatiu. L’escolà anava acompanyat dels seus capellans? S’ha parlat amb el tutor de la  possible víctima? O li fan de protectors els mateixos que l’afuen contra un possible depredador?

No esperava que publicàssiu l’article que us vaig fer arribar el 25 de juny, titulat “El Pare Gaspar Alemany, més víctima que botxí”. Era massa explícit i compromès, per mor dels noms intocables a l’escalafó sagrat. Però confiava que us servís d’orientació per esbrinar d’on van i venen els tirs de la guerra clerical mallorquina.

Esper que em doneu un petit espai a la secció de cartes al director. Ho necessit per testimoniar -ara més que mai en temps de pandèmia– la meva curolla de posar totes les cartes damunt la taula.

 

Jaume Santandreu

Can Gazà, 31 de juliol 2020

REBROTS DE VIT. DE COM DON JOAN MARCH M’ENCENIA UN FANALET ALS “CURSILLOS DE CRISTIANDAD”

Avui he conclòs la pausada i suculenta lectura de “Reis del Món”. Entre moltes altres màgiques sensacions l’autorasso Sebastià Alzamora m’ha ajudat a complir la seva sentència: “En els vells el record es transforma en regressió”. (Pàg. 544).

Us pos en situació.

Els 10 primers anys del meu ardorós apostolat sacerdotal em vaig dedicar, en cos i ànima, aquí i al Perú, als “Cursillos de Cristiandad”. A Piura, juntament amb Don Bartomeu Vaquer, en vaig ser el seu fundador. No catalanitz la marca perquè els “de colores” ho fan tot amb la llengua “del Imperio”. El fundador, Eduard Bonnín, va manllevar l’argot del seu poltre de conversió al món de les corrides de toros.

Les lliçons amb les quals impactàvem els trenta arreplegats en un confinament de tres dies rebien el nom de “rollos”. Ens repartíem les arengues entre seglars i capellans. Un dels “rollos” més definitius per tombar els braus salvatges era el que clamava pel paper decisiu del sagraments.

A tots els cursillos –més de 50- als quals vaig assistir com a professor, vaig carregar amb el “rollo” dels set sagraments.

Era una catarsi espectacular per a mi i per als altres. El “rollo” em durava un mínim de tres hores, però al llarg de tot el dia estava en un estat de transfiguració brutal .Una hora abans de la intervenció, en recollia davant el sagrari, agenollat, braços en creu, em flagel·lava fins a esclatar-me les venes de l’ànima. Em turmentava amb un capolador monòleg: “Ara t’admiraran, t’adoraran, es tiraran als teus braços però si sabessin que és un mariconarro t’escopirien a la cara”.

Deixava el sagrament de l’Eucaristia com a colofó del convulsiu espectacle. El darrer clam de “no te quedes loco” esdevenia una convidada a presentar-nos a l’Amo, al Jesús present a l’hòstia consagrada. Obria la porta del sagrari. Les llàgrimes, sovint convertides en esglaiós singlot, suplien la meva manca de veu i de l’alenada. Tots els resistents a la Gràcia cedien. Jo em passava hores –sense menjar- escoltant les confessions dels convertits

El ritme del “rollo” de sagraments era com l’envestida d’un riu cabalós. Hi havia trams que ressonava com una cascada imponent; en altres moments es mostrava com un gorg de tendresa i de pau. Tal era el cas del sagrament dels moribunds. De l’extremunció en parlava poc temps i en un to suau, ben mirat amorosit. Per culpa greu de la meva ignorància en aquells temps místics, desconeixia les untades d’oli sagrat del capella feixista als assassinats a Son Coletes en el moment que el comandament dels botxins els pegava el tir de gràcia.

El meu escalfadís discurs sobre la unció dels malalts es basava pràcticament en dues lapidàries sentències.

Una dita era la del capità de vaixell que, després de rebre els sagraments i preguntat com es trobava per atracar al port de l’eternitat va respondre amb la bella seguretat d’un mariner de fe: “Estic tranquil amb el pràctic al timó”.

L’altra dita la presentava com la del gran empresari que, una volta sagramentat, comunicava als assistents de la seva agonia: “Acab de fer el millor negoci de tota la meva vida”.

Fins ahir mateix havia cregut que aquestes lluminoses expressions eren anònimes, extretes de l’Evangeli popular.

Però vet ací que a la pàgina 532 de “Reis del Món” Sebastià Alzamora em revela la propietat intel·lectual de la clau del sagrament del comiat.

Millor que us ho conti el brillant escriptor de les nostres lletres catalanes. En Tremulles manté un tens diàleg amb Don Joan Mascaró. En Verga. en el llit de l’agonia, va rebutjar el clergue d’alt estament que li oferia la família. Don Joan March “va voler un sacerdot d’una humil parròquia de Madrid”. Aquell bon home el va confessar, el va combregar i li va donar l’extremunció. Davant de donya Leonor, dels fills i de tots els presents Don Joan March va dir: “Avui he fet el negoci més important de la meva vida”.

Tant de bo que el fanalet del lucífer que trobava el preu de tothom il·lumini el meu instint de perdedor en aquests temps que els déus sembla que han posat els déus de rebaixes.

REBROTS DE VIT. MIQUEL ÀNGEL RIERA FALANGISTA, MENTRE JO SANTIFICAVA EN FRANCO

El persistent i enfollidor coronavirus m’ha clavat ulls al clatell. Per qualsevol estímul la meva mirada es gira cap al passat. En cada moment rebroten tanyades de la meva història personal.

Avui els impulsors d’aquest judici de la meva vida han estat uns documents que m’han arribat amb motiu del meu article sobre l’autor de “Morir quan cal”.

L’octubre de 1956 al “camarada” Miquel Àngel Riera se li ofereix el càrrec de “lugarteniente de la Guardia de Franco”.

Dia 10 de maig de 1957, l’exemplar camarada es nomenat pel “Jefe provincial”, “delegado comarcal del sindicato vertical franquista”. Aquest mateix any comença a escriure “Poemes a Nai”.

Dia 8 d’octubre de 1963 el camarada Riera entra a formar part de l’Ajuntament com regidor per “el tercio sindical”.

Aquesta situació de poder va durar fins a l’arribada de la pseudodemocràcia. Uns anys d’immunitat i privilegi que va sabre aprofitar el nostre geni de les maniobres i les manyes.

Jo, capellanet verjo acabat d’estrenar a partir del dia 18 de desembre de 1960 fins que vaig arribar al Perú l’any 1965, a cada missa, just després de la consagració resava “pro duce nostro Franco”. El 18 de juliol de cada any, dels tres que vaig ser vicari de Sa Pobla, feia una arenga patriòtica al peu de “la cruz de los caidos” a la plaça de l’església.

Examinau, per favor, amics que suportau les meves confessions, els arguments de la meva defensa.

Quan vaig cometre aquesta aberració acabava de sortir d’un rentat de cervell de tretze anys al camp de concentració del Seminari on les circumstàncies havien deportat els meus 10 anys d’infant abusat.

Calculau com estava de bollat en tots els caires que a les mateixes misses que pregava pel “Caudillo de España por la gracia de Dios”, demanava Déu que em tallàs la mà abans de remenar-me-la. Llavors, el solitari era l’únic pecat que estava al meu abast. Preferia entrar manc al cel que cremar tot sencer dins l’infern per tota una eternitat. Crec tenir dret a l’absolució per alienació mental. Tant de bo hagués estat transitòria.

Per altra banda, després d’arribar del Perú vaig renunciar a la paga de l’Estat tot convertint-me en capellà`obrer a l’hora que exposava la llibertat i la vida per ser un opositor acèrrim i promotor d’opositors al règim franquista .Ja he penat tota la culpa. No crec que resti cap bava d’aquella maleïda taca feixista.

Aquestes històries m’han clavat un propòsit inalterable: en cap assumpte seré jo qui tiri la primera pedra.

Ma mare sempre sentenciava que “a tots ens toca un bon callar”.

Miquel Àngel Riera va callar tant que mai de mai em mentà per res els seus anys de “camarada”.

URGÈNCIA PER SALVAR EL MEU MIQUEL ÀNGEL RIERA

Aquest article va ser publicat ahir, dia 20 de juliol, vint-i-quatrè aniversari de la mort de Miquel Àngel Riera, en el Diario de Mallorca".

Aquest mes de juliol es compleixen 24 anys de la definitiva  fuita  de l’amic i amat Miquel Àngel Riera. Els rebrots de la pandèmia m’imposen una urgència inapel·lable. No puc esperar dates solemnes com seran les  noces de plata del casament etern del gran escriptor –un dels millors de la literatura catalana de tots els segles– amb la Nai dels seus somnis.

No em preocupa el personatge. El seus escrits, com ell pretenia i els crítics confirmen, li han sembrat una fita inamovible dins la història.

No em preocupa el pare de família. Els seus gens, malgrat fossin enrevessats i melangiosos, perduraran, de baixada com passa als descendents dels genis, unes generacions de Rieres.

M’angoixa la certesa que amb mi morirà la persona. L’amic. L’orada bestiola humana que glatia dins la clandestinitat dels sopars de confidències. Els pocs que el coneixen a fons ofegaran l’infant orat dins el silenci. Callaran com a morts, mentre assassinen la possibilitat que qualque foll l’estimi tal com era . Si no  coneixen tots els seus caires podran admirar l’ídol, però mai no podran abraçar, emocionats, entendrits, compacients, la personeta que s’amagava rere la cortina de sac del temple sagrat de les masturbacions al trast de Baix des Cos. Puc respectar un jueu, puc enamorar-me d’un negre, puc apreciar un gitano. Però he de reconèixer les seves marques congènites. El que no podré fer mai és estimar un negre  pintat de blanc.   

Quan s’acomplien 10 anys de la seva mort vaig proposar-me presentar a la gent un retrat de cos sencer de Miquel Àngel Riera. Pel final d’”Illa Flaubert” sabia que s’havia salvat de la mort fugint en una pastera cap a Àfrica. Vaig carregar tots els seus llibres i un portàtil i vaig anar a trobar-lo  al Marroc a la ciutat d’Oujda. Eixa capital oriental a dues passes d’Alger és  una ciutat gran, còmoda i tranquila. Agombolat a una pensió de la Medina, Miquel Àngel, jo i els seus llibres, i els nostres records i els nostres sentiments i els nostres dubtes ens sotmetérem a una psicoanàlisi total de tres mesos en sessions de vuit hores diàries.

Les persones, fins i tot les que el tractaven amb freqüència, es  trobaven amb dos obstacles, ben mirat insuperables, per poder arribar al Miquel Àngel de carn i os. Un mur era la necessitat insaciable de posseir béns i l’altre es referia a la jeia singular de les seves tendreses.

L’àvit home d’empresa, en trenta anys aixecà tot un imperi. Passà de tenir un balancí a posseir una gran fortuna. Quan aplicava la seva privilegiada intel·ligència als negocis posava en marxa totes les tretes politiques, socials i especulatives que estaven al seu dilatat abast. Tot, per una obsessió de multiplicar el seu patrimoni. Posades així les coordenades, no es d’estranyar que la gent el miràs de lluny i que els envejosos arribassin a odiar-lo.

A Oujda vaig penetrar fins a l’ordit profund d’eixa postura incorregible.  L’avidesa, amb foscúries de cobdiciosa avarícia, venia de la seva hipergenètica. La genètica no muda mai. El segell que et claven els traumes rabiüts de l’existència pot perdurar generacions. Amb això ningú no et té la culpa ni ningú no hi pot fer res.

El cas admirable de Miquel Àngel Riera Nadal no és que estàs sotmès a un manament ineludible de la sang. Tots som esclaus de la nostra genètica amb les seves possibles adherències circumstancials. El fenomen prodigiós  és que ell n’era conscient. Per a mi, el moment més esgarrifós i commovedor de la nostra amistat succeí el dia que em cridà a la capçalera del seu llit de moribund. M’estrengué la mà i amb una veu que arribava de molt lluny em digué: “Jaume, tots els metges s’equivoquen. A això que ells diuen càncer és la fam que vaig patir de petit”.

Al principi aquesta revelació es convertí en una pena profunda, en una estimera  rabiosa. Ara ha esdevingut una obligació imperiosa de fer-li justícia.

L’altre impediment que ens priva de poder abraçar el Miquel Àngel complet, més enllà de totes les admiracions d’aquest món i de l’altre, és el seu confinament dins el sagrari dels déus inaccessibles. Jo hi afegiria inclassificables. Miquel Àngel creà un mode propi d’estimar. Només coneixerem aquest prodigi d’humanitat el dia que es publiquin els centenars de cartes que el gran escriptor dirigí als seus amics.

Quina llàstima que els errats guardians de la seva honra ens privin de poder descobrir les belles tendreses infinites estrangulades per la hipocresia de la nostra societat. Una  tirànica societat que domesticà la rara anatomia del nostre centaure.`
Endevin la vostra gran pregunta: Qui ens assegura que ell volia que  sabéssim tot això i més coses, encara?

Miquel Àngel va escriure a Poemes a Nai: “Si bastàs anar en pel perquè ho creguéssiu”.

Jo li faig el favor d’ajudar a despullar-lo.

Contest el vostre interrogant amb dues preguntes.

Què pensaríeu d’un home que s’amaga en la foscúria d’un bosc comunal mentre deixa el número del seu telèfon mòbil gravat a foc a la soca de cada arbre?

Vosaltres creieu que podeu emmudir-me si tenc proves més que convincents que els nostres afectes, àdhuc els sensuals, són parents de molt a prop?

Ningú nat d’aquest món em podrà privar de l’orgull de presentar en públic els germans de la meva nissaga.

Jaume Santandreu

Can Gazà, 20 juliol 2020                          

REBROTS DE VIT. CONDEMNAT A ESCRIURE

Perdonau-me. No teniu cap obligació de llegir-me. Som jo que necessit escriure. Tant o més que el menjar. Podria allargar una vaga de fam fins a extrems increïbles, mentre que uns pocs dies sense escriure em capficarien en la tristesa fins a enfonsar-me a la depressió. Una depressió que acabaria convertint-me en un mort sense enterrar.

Per altra banda, intentar comunicar-te sense rebre resposta resulta més frustrant que restar mut.

Els pobres dels pobres, els necessitats en grau esfereïdor, som els lletraferits. Els condemnats a filar literatures amb els nostres sentiments, reflexions i ocurrències. Sobrevivim de les almoines dels generosos lectors. Ens passa com als teatres infantils, els artistes dels quals asseguren els espectadors amb els pares, els padrins i les amistats que no poden eludir el compromís de l’assistència.

Em referesc als plumífers del meu nivell a ras de terra. Els qui aconsegueixen fer volar estels, acaparant guardons i reedicions, pertanyen a un altra raça. Mentiria si no confessàs que els nanets d’escripturolàndia, com aquest escapuló de glosador que som jo -en prosa, en vers, en gemecs, o brams tant s’hi val– sovint, atalaiant els gegants, patim un vertigen d’enveja. Si els marginats de la literatura sabéssim manejar la fona com David quedarien molt pocs Goliats drets.

Però el tret més trist, ben mirat vergonyós, per a un desgraciat lletraferit és encomanar el tedi de parlar sempre d’un mateix. Tot ja està dit. Jo –pobre de mi!– no descobriré res nou baix de la capa del sol. El qui em llegeixi ho farà necessàriament per amor, per compassió, per curiositat... Per tal que les meves exhalacions trobin una llunyaníssima ressonància excavaria una cova de coloms als penya-segats de la indiferència.

REBROTS DE VIT. JUSTIFICACIÓ I DEFENSA D’UNA CALRADA D’ESTIU

Diumenge, dia 5 d’aquest mes, a Diario de Mallorca, la captivadora periodista Clàudia Darder, publicà, a la seva secció estiuenca, un reportatge dels meus amors carnals i de les meves idees sobre el mamífer humà.

Aquests dies m’han xiulat les orelles. El brunzit s’ha fet penetrant i insistent.

Tant sols m’arriben els retrets de les persones estimades. Amb tot respecte he enllestit una mena de diàleg. Accepteu, amics, aquesta telepàtica conversa, totalment nua, com a justificació i defensa de la meva diarreica calrada.

Els qui t’estimam patim.
Quan em trobava emmordassat dins l’armari, no patíeu?

Amb aquestes fanfarronades, com vols que la gent poderosa ajudi la teva obra. Tomeu Català mai no faria aquestes declaracions.

La gent poderosa només sap tirar un ram de flors damunt la fossa comuna dels pobres que ells han esclafat.

Els qui sempre et defensam ens quedam sense arguments.

No tudeu el temps en defensar-me. L’únic favor que em poden fer els imbècils es atacar-me.

Els mitjans t’utilitzen. La teva vanitat et fa picar l’ham cada pic que ells volen.

Qui utilitza a qui? La vanitat és el patge de la dignitat.

T’agrada sortir a la premsa. T’encanta.

Sense cobrar ni pagar, amb la veritat per endavant, un home pot ballar al so que vulgui.

Tanmateix per justificació i defensa de la meva hipersensibilitat us recordaré els principis que vaig posar com a condició per a l’entrevista.

Vull que els qui m’estimen –gratitud infinita cap a ells!– ho facin perquè em coneixen.

Vull mostrar cara, sempre i en tot lloc, per la meva nissaga gai. Són mils de milions de germans amenaçats de presó i mort pel seu mode d’estimar.

Vull aixecar la veu per desmitificar les bubotes. Sobren els personatges. En tot lloc i en tot moment. Ara com mai necessitam persones que ens puguin servir de referent.

Els camarades de Can Gazà són miralls trencats, però mai no em retornen una imatge falsa.

REBROTS DE VIT. LES RAONS D’AQUEST TÍTOL

El mot vit, primmirat lector, no és cap castellanisme. No caiguis en l’amorosit parany de voler adreçar l’empelt hispànic que m’inseriren a l’escola franquista els frares pederastes.

Gràcies a les meves pregones arrels pageses conec els ceps, les parres, els sarments, els raïms i fins i tot els singlots.

Vit és el nom del membre dels mascles. El mabre. El vit de les rondalles del reprimit i repressor canonge de Santa Cirga que als matins no hi havia manera d’aixecar-lo del llit. Al vit. No al Vicari general que era la bèstia més dematinera de l’univers.

En aquests temps d’aclaparadora pandèmia, després de les virusades, comencen a brostar per tot arreu els rebrots de l’omnipresent i omnipotent coronavirus. Jo m’he proposat ser fidel al títol suprem, insuperable, que gravà el meu benigne i pacient hagiògraf, Víctor Gayà, a la portada de la meva història personal. L’amic, desprès d’escoltar-me en confessió al llarg d’un any, encertà de ple l’essència del meu viure. Només em pot conèixer i estimar qui em miri tal com ”El sexe del profeta”.

He predicat, proclamat i escrit, fins i tot als cornalons dels torcaboques de paper, tantes i tantes coses! Tot i això mai no m’he imposat que les meves xerrameques girassin entorn de l’eix central del meu ésser.

El temps que em resta –el déu coronavirus me’l concedeixi llarg, sa i clarivident– voldria viure’l des de la meva venturosa condició de mascle gai.

Removent la maleta del meu darrer viatge he notat que hi manquen les vivències explícites del meu mode d’estimar.

Tant de bo les meves confessions aconseguissin la categoria dels dietaris de Gide!

REBROTS DE VIT

L’estat de viure en capella perpètua amb contacte permanent amb la mort, em feu aflorar una proposta: acomiadar-me de la família, dels amants, dels amics, dels camarades. L’antull m’encetà la curolla d’anar fent una llista de les persones amb les quals he compartit trams del meu llarg i insinuós camí. Fins i tot em vaig marcar com a tasca quotidiana telefonar a trenta companys de viatge per dia.

De cop la refulgència d’un llamp em revelà l’evidència.

Sent, encara, l’esglai de pou al calfred de les venes.

El qui morirà seré jo. Només moriré per mi. Mort. Mai més em tornaré a trobar, ni a sentir, ni a mortificar, ni a plorar, ni a pensar, ni a estimar. Som jo el qui es perdrà a si mateix per sempre. Els altres em trobaran quan vulguin. Em podran escorcollar als llibres, als escrits, als records, a les absències, a les enyorances, a les malediccions Els altres gaudiran de tot el temps i les arts i manyes per mantenir-me viu, per perllongar-me, per utilitzar-me.

De l’únic que m’he d’acomiadar és de mi mateix. Quan mori no em tornaré a veure pus mai. La tasques dels meus dies, els insomnis de les meves nits, els treballs de les meves hores s’han de centrar en cercar el meu Jaume. Tots els meus Jaumes. És l’hora d’explicitar–me els meus adéus.

VIRUSADES. XXXIII

129. Amb la vostra vènia, avui tancarem les virusades. Sembla el moment oportú: el Govern colonialista ha aixecat l’alarma. De quatre en quatre he coronat la vostra benvolença i l’edat de Cristo amb XXXIII lliurances. Aimats seguidors, gràcies per la vostra paciència. Sentida gratitud per l’amic Cil Buele que ha ajuntat totes les virusades en un sol aplec. Jo mateix he aprofitat la comoditat de lectura per repassar-les d’una tibada. L’escriptura ha estat un element essencial per sobreviure el confinament del coronavirus. Per afegir més màgia als números arribarem a la parida 133 amb un capítulet de regal.

És l’hora de les conclusions.


130. Aquests quatre mesos de confinament m’he sentit com si estàs en capella. M’he acarat a la mort. He parit amb dolor una nova criatura. El seu nom és conformitat. He acceptat amb pau, clarividència i serenor el fet més cabdal de la vida com és morir. La Covid-19 m’ha estacat a la condició d’animalet de pleta. Ja que no em deixaren triar la vida, em sotmet a la mort amb plena consciència i resignació. Vull viure cada segon dels que em quedin dins el sarró del destí. Vaja un coronavirus de merda que és el puta destí! Vull morir-me jo. No vull que ningú me mati, per científic que sigui. No em queda cap altra obsessió que impedir que m’entrin a la UCI.


131.Una de les realitats que m’ha obligat a analitzar i acceptar la Covid-19 es troba plasmada al capítol 82. Em sentia gojós i triomfant perquè havia convertit en orgull i honra les ignomínies que han turmentat –i de quina brutal manera– la meva existència. Em trobava feliç de ser pobre, gras, gai, capellà renegat, català, republicà i independentista. Vet ací que la criminal eliminació de vells m’ha acarat a la ignomínia més repudiada: som vell. Els vells estorbam. Hem de desaparèixer. La meva ràbia pel genocidi de les residències particulars ressona pels buits de totes les virusades.


132. Aquests escrits suats a les calderes del confinament són una plasmació de la meva personeta. Més enllà dels sentiments, dels pensaments, de les ocurrències, de les veritats, es retrata de ple el meu tarannà. Només ajudaré a la vostra intuïció amb una referència. Les virusades nasqueren amb la intenció de ser sentències. Frases curtes i incisives. Aquest propòsit només es complí a les primeres passes. Ben aviat les parèmies es convertiren en sermons. Aquesta és una de les jeies incorregibles del meu innat barroquisme. Fins i tot a la cuina, els xefs gazanencs eviten que talli els sofrits. Per apartar-me de la tasca trinxant em donem sempre el mateix motiu: “Comences fent bocins com pertoca i acabes posant les verdures senceres dins l’olla”. Quan exercia de cerimonier, si allargava l’homilia escurçava la missa. Ara, sense missa, tot és sermó.


133. No s’ha complit l’esperança de la sisena virusada que anunciava que el coronavirus respectaria els negres. Però sortim de la cova amb un màrtir a qui encomanar-nos en les lluites revolucionàries: sant Jordi Floyd, assistiu-nos! Feis que un dia els policies blancs americans s’hagin de tenyir de negre per anar uniformats pel carrer. Enceneu de tal manera el coratge de la meva nissaga que els sortits de l’armari esmicolem totes les hipocresies. Els pobres amb el genoll del poder al coll seguirem mormolant els vostres darrers sospirs: ai, mumareta meva no podem alenar! La brutalitat del sistema ens està ofegant. La nova normalitat és pitjor que la d’abans de la Covid-19. Definitivament els rics seran més rics i els pobres serem més desgraciats.

PARE GASPAR ALEMANY: VÍCTIMA MÉS QUE BOTXÍ

L’escàndol públic i publicat als quatre vents de l’intent d’abús del rector de Sant Sebastià, Pare Gaspar Alemany, missioner dels Sagrats Cors, a un sagristà de 21 anys fa mala olor. Sona a ensarronada i venjança.

Vagi per endavant el testimoni inqüestionable que jo sempre he alçat el meu gemec per les víctimes. No guard cap mena de contacte amb el Pare Gaspar Alemany. Voldria que aquestes premisses atorgassin credibilitat a les meves personals consideracions.

El darrer rector acusat per un escamot de capellans es trobarà sotmès a tres judicis. De tots, en pot sortir molt mal parat.

El primer a acusar-lo és l’Església. Una Església que ha experimentat un canvi radical en tot allò que fa referència als abusos sexuals del clergat. Un bisbat que persegueix casos de possibles abusadors contreu mèrits davant el Papa Francesc i els seus lleials servidors.

Si l’acusació arriba al tribunal civil, la mentalitat del jutge pot jugar un paper definitiu en la condemna. Si li toca un magistrat de l’Opus o de Vox, es pot donar per mort. El gran crim d’Alemany, davant els reprimits catòlics, és que ha demostrat que és homosexual.

El tercer judici, el més greu, que no es paga amb presó, és el del poble: de moment, ja està marcat. Voldria que si el condemnau sigui amb coneixement de causa. Per això us confii uns elements per a l’aclariment.

El punt clau es troba en la conjunció dels personatges. Alemany era, fins la setmana passada, rector de Sant Sebastià, la parròquia que havia regit mossèn Toni Burguera, exsecretari del bisbat, i que, hores d’ara, ocupa el segon lloc a la jerarquia de Lluc. Burguera és un personatge obscur i nefast –parl per ultratge propi- mentre Alemany, exprior de Lluc, és estimat i admirat per tot on treballa. Només gent de la raça dels conspiradors sap quina xarxa de bugaderes morboses deixà parada a la parròquia de L’Opus i dels militars el sergent de la màfia de l’Església mallorquina.

Aquest cas demostra de quina manera s’ha tancat en fals la guerra fratricida entre els Missioners dels Sagrats Cors i la Diòcesi de Mallorca.

La darrera envestida, a acorar i xapar, va esdevenir de part del delegat dels Coritos en el funeral del Pare Vallespir. Ara, el grup d’acusadors diocesans ha contraatacat amb una dubtosa i orquestrada trampa mal parada al Pare Gaspar Alemany.

Un altre element a tenir en compte és la confraria dels escolans. Els escolanets formen capítol a part. El clavegueram de l’Església de Mallorca passa per les sagristies de les parròquies riques de Ciutat. Aquestes parròquies es permeten el luxe de tenir servidors molt singulars. Mossèn Antoni Mercant, rector de cinc esglésies a l’arxiprestat de Calvià, seria un guia privilegiat per mostrar-nos els envitricollaments de la confraria dels sagristans. En sap la prima.

Si la història del Pare Alemany hagués esdevingut amb una dona major de vint anys, com exemplificà monsenyor Salines, en lloc de castigar-lo, el farien bisbe auxiliar de València. El crim és que temptà un home. Les seves no són maneres de sortir de l’armari. Hauria estat més pràctic pagar un xapero.

Per aquestes raons i moltes altres que no tenc espai per explicar, pens que el Pare Gaspar Alemany és més víctima que botxí.


Can Gazà, 25 de juny 2020

VIRUSADES. XXXII

125. El coronavirus s’ha convertit en un terratrèmol universal, tot removent, malgrat sigui de forma indirecta, una de les arrels més podrides de la humanitat com és el racisme i l’esclavitud. Els ofegats pel genoll del poder abaten arreu de tot el món les estàtues dels conqueridors.

Queda tasca. Un tant per cent molt elevat dels monuments estan dedicats als invasors, esclavistes i torturadors Gairebé tots els batejats del món entraren al ramat de l’església catòlica per la força de les armes. Fins i tot el patró dels missioners, Sant Francesc Xavier, anava de conxorxa amb l’exèrcit portuguès. No debades quan vaig visitar el seu sepulcre a Goa vaig sentir la ferum de caserna de la seva derruïda fortificació basilical.


126. El frare Francesc Palou, company i biògraf de Sant Juníper Serra, conta que quan el seu paisà, en Miquelet de Petra, patia un atac de batejera enviava un escamot de soldats a caçar indis. De retorn al fortí de la missió, els obedients militars aguantaven la peça empaitada fins que el sant conqueridor convertia aquell animaló salvatge en un membre de l’Església catòlica i en un súbdit de la corona d’Espanya. Preg a Santa Covid-19, que l’indígena que ha pegat la primera empenta per tirar a terra el signe de la seva repressió, sigui un descendent d’aquell tremolós conillet d’índies que fou violat per la fortor baptismal del terrol inquisidor colonialista.


127. Els fenòmens que envolten el comportament del nanet diabòlic m’han forçat a plantejar-me els més delicats i comprometedors interrogats. Davant la gesta justiciera de la febre enderrocadora d’estàtues m’he acarat a una brutal contradicció. Et faig part del meu escorxament. ¿Qué faries si el col·lectiu illenc d’àrabs -són molts de mils el que viuen i treballen a Mallorca– es proposàs enderrocar l’estàtua eqüestre de Jaume Primer a la plaça d’Espanya? Tot i tenir molt en compte que no es troba al mateix nivell ètic el qui treu fora un okupa, malgrat sigui de quatre segles, que el qui roba la terra al nadiu, jo, hereu de vint llinatges catalans, m’apuntaria als enderrocadors. El fundador d’un regne enmig del mar, el nostre Jaume Primer, era tan criminal com qualsevol altre conqueridor del món.


128. El coronavirus ha sotmès el cos de la humanitat a un còlic ferotge que ens ha remogut fins la llet de l’enconar. Jo he experimentat regressions fins a la més tendra infància. Aquest dies he recordat com a l’església dels Dolors de Manacor, la capella de l’esquerra de l’altar major, estava presidida per una imatge de Sant Jaume Matamoros. A l’escultura, el patró d’Espanya esclafava un moro amb la pota de llur cavall. Revisc ara els meus sentiments. A mi m’inspirava més confiança i tendresa el moret que no l’apòstol triomfant. A hores d’ara la devoció s’inclinaria fervorosament cap al ben dotat cavall.