Si s’arribàs a fer una tercera
edició ens plauria que es repetís novament el format de les dues anteriors, amb el pròleg laudatori de Gabriel
Janer Manila i el nostre retrat vora la tomba de Galileus Galilei.
No suprimiríem cap adagi. Hores d'ara
els signaríem tots. Això sí: restabliríem la nostra forma descarada a aquells
aforismes que ens polí Miquel Àngel Riera, tot castrant-los la força
expressiva. L'exemple suprem d'aquesta pudorosa correcció el trobam a la frase
cinquanta-dues. La nostra envestida proclamava sense embuts: "Cada pic
que mir el cel trepitj una merda". El refinat màrtir de les
repressions, àdhuc de les literàries, la rectificà publicant: "Sempre
que m'he embadalit massa temps mirant el cel he acabat per no saber on posava
el peu". Hòstia!
La
cent noranta-vuit no restà tan malparada: "Abans de seguir
envestint-me, deixa que et faci una pregunta bàsica: des de quan no has gaudit
d'una descàrrega antològica?".
Nosaltres havíem escrit: "Des de quan no has pegat un bon clau?".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada