No
et vull matar l'embranzida de golafre sentenciós. Sense que et serveixi de
precedent, et regal una hora extra de comunicació. T'acompany en la capficada
al recull d'adagis que fa quinze anys publicares per dotzenes a un racó del
setmanari del teu poble. Despullades dels detalls circumstancials semblen
pastades de l'hora. Pots enfornar una primera fenyida.
L'envejós i el ressentit, quan et
conviden a dinar, t'escupen dins el plat.
Si penses que la teva religió, la
teva pell, la teva llengua, la teva pàtria, la teva terra... són les millors
del món, acabaràs creient que són les úniques. Aleshores et convertiràs en
racista. D'aquesta monstruosa
transformació els espanyolets en són un exemple patent.
Mentre als ulls dels imbècils
semblin més mascles dos homes que es maten a la guerra que dos que es besen
dins la nit, el món seguirà anant de capoll.
La meva estimada església ha acabat
convertint-se en una enverinada alquímia de silencis i cinismes. Em moriré
esperant un desgreuge per l'abús sexual del frare de la Salle.
Quan reclam la independència de la
meva terra no somnii un país sense lladres, bandejats, estafadors, polítics...
Només esper que els doblers estafats es gastin aquí.
Quan els arbres no ens deixen
descobrir el bosc, acabam proclamant que el nostre arbre és tot el bosc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada