M'ha agradat la teva naturalitat per
fer el sermó, vestit de carrer, al funeral del pare del teu amic. La benvolença
del sant rector t'ha deixat inaugurar una forma
màgica d'ajuntar la teva actual reducció laïcal amb el teu excels,
gairebé diví, ofici de predicaire.
Has mantingut la postura que et
costà tantes reprimendes de la jerarquia tant diocesana com parroquial, de
dedicar l'homilia al difunt. Has exemplaritzat
el teu dogma que tothom té dret a què el seu funeral sigui per a ells,
tot parlant de la seva vida i miracles.
M'ha encantat el canvi que has
introduït a la repetidíssima sentència de Freud que "per ser feliç es
necessita treballar i estimar". Com a inspirador teu vull deixar
constància de l'ocurrència. "Si Freud hagués nascut a la Mediterrània
hauria canviat la necessitat de treballar pel goig de tenir curolles. El verb
estimar és inamovible. Qui no estima, no mereix haver nascut. La feina és una
obligada necessitat per sobreviure, mentre que el motor autèntica de la vida
són les curolles. Sense curolles un home és mort".
Convertires l'homenatge en homilia
quan explicares que amb els nostres morts hem de fer el miracle que obraren els
primitius cristians amb Jesús tot ressuscitant-lo gloriós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada