En un principi esperava que la
consciència em revelàs la veritat fins a poder exclamar: "ja em conec a mi
mateix". Al final vaig descobrir que la consciència era la primera
interessada a enganyar-me, com si fos l'única manera d'ocultar que tot el meu
bastiment ètic era postís i fal·laç.
Llavors, vaig acudir a la
psicoanàlisi esperant que el subconscient me mostraria qui som i com som. Vaig
fruir fins al punt d'enamorar-me de Jung. Tanmateix em vaig adonar que tots els
missatges de les meves profunditats passen per la censura del conscient.
Aleshores vaig confiar en els amics,
convençut que qui t'estima te dirà la veritat. Ben al contrari: com més
t'estimen, més intenten conhortar-te amb trucs i galindaines.
En aquell moment vaig rebre com un
regal del cel la revelació que el cos és l'únic que t'enfronta amb la teva
veritat. El cos et passa factura de tot. La jeia d'escoltar-me m'ha transmutat
en hipocondríac.
Un bruixot em donà una darrera clau:
obeeix el cor. I aquí em teniu, convertit en un injust narcís apassionat.
Ara ja només confii en la vostra
cruel sinceritat. Parlau, Senyor, que el vostre servent escolta.
"el cos és l'únic que t'enfronta amb la teva veritat"
ResponEliminaA mesura que passa el temps això se'ns fa cada vegada més evident però no escoltem les protesta del nostre cos, intentem seguir el ritme que ja no és el nostre sense importar les conseqüències, beneïda la revelació que ens obre els ulls a una nova realitat que no és pitjor sinó diferent.
Una salutació cordial.