89. L'INFERN ÉS POC PER ALS PSICÒPATES

        Ahir, com sempre que intentes llançar-me els gargalls de les teves ràbies, vaig alegrar-me de no existir, de ser sols un anhelós invent de la teva impotència. Tanmateix, cada cop que intentes escopir al cel, la flegma et cau damunt el rostre. Però no dubtis que el ser suprem pensaria, sentiria, xisclaria, rapinyaria com tu.

Em sembla bé que part de la teva indignació la descarreguis damunt la monstruositat de l'Església. Damunt el cuiro d'uns fariseus que haurien aplicat la pena màxima de l'excomunió a la mare, al metge, a la comare que haguessin  salvat la criatureta de venir a patir a aquest crudelíssim món nostre, mentre perdonaran la monstruosa assassina just que s'agenolli davant un confessionari.

L'infern és poc patiment per a aquesta mare desnaturalitzada. Aquest terrible crim, com tantes altres infàmies de lesa humanitat, queden impunes en aquest món. Cap tribunal no els aplica la justícia com pertoca. Però on resten totalment sense càstig és a l'altra banda. Les cendres dels més grans criminals descansen  en la mateixa pau que les despulles dels sants.

         De res val pensar que el penediment els rossegarà les entranyes. Els psicòpates mai no admeten possibilitat de tenir culpa. No tenguis por de formular el teu pensament: "Els homes heu inventat un déu psicòpata". Així us va.