CLERGAT PEDERASTA

   Callar davant les barrabassades que han esputat, públicament o privada, molts de capellans de Mallorca, tot defensant el seu col·lega pederasta seria com clavar-me un punyal al cor de la meva vida. La cosa més trista i sagrada de la meva història  és la nafra que em deixà l’abús  que féu del meu cosserrí el frare de La Salle.  Com més anys passen més em creix la pena i la ràbia. Sé que aquest  punyal és el mateix  que xapa la vida d’aquestes  germanes meves que foren profanades per Pere Barceló. Els traumes infantils, lluny d’esborrar-se amb el temps, agafen  força i virulència.

He prescindit del subterfugi de “possible” perquè la condemna d’un tribunal  legal és un títol públic. Coneixent el seny, la prudència  i la bonhomia  dels jutges eclesiàstics tenc la certesa gairebé  absoluta  que els crims de l’abusador de Can Picafort són inapel·lables.

 Passar per davant les víctimes girant la cara cap  un altre  costat s’ha de considerar una falta molt greu,  però escopir damunt  les seves ferides un gargall pudent, com el del  de Pere Fiol, constitueix un crim imperdonable. Malgrat el malanat rector de Muro demani perdó de genollons, mai de mai les víctimes podrem oblidat la seva escopinada.

Ara he comprés  allò que mai hauria volgut entendre:  amb capellans hipòcrites, que amaguen déu sap què  a dins l’armari, es construeix una església pederasta.

Ja que no ho farà cap tribunal humà, amplii la sentència del mestre  tot proclamant: “Als qui profanen un d’aquests infants juntament amb el seus defensors se’ls ha de fermar  una roda de molí al coll i precipitar-los al fons de la mar”.