L'home ha d'admetre dues veritats bàsiques per poder
caminar cara alta, sense crosses, cap a la llibertat de fill de Déu. Ha
d'admetre que el déu que ell ha creat i en el qual es repenja per defugir de
les seves responsabilitats, no existeix. Primera bufetada per sentir-te viu:
Déu no existeix.
Segona hòstia per trencar l'alenada: l'home neix, viu i
mor tot sol. Tota la resta són circumstàncies, enganys, miratges i panorames.
Bon coratge, germà, per envestir la vida, ateu i sol.
A partir d'eixos fonaments inamovibles pots somniar
truites, peixir quimeres, inventar enamorances, fomentar utopies, brodar
núvols, fer poesies, encapçalar revolucions, alçar senyeres al vent i cantar
himnes.
Revestit d'eixes veritats eternes -no hi déu i estàs
tot sol- res ni ningú no podrà esgarrinxar-te la pell. Mai de mai no coneixeràs
el gust del fracàs, ni del desànim, ni de la desesperança. Perquè cada vespre,
just abans d'encetar el somni de la mort, sentiràs, petit nanet imbècil, que no
hi ha més collons que els teus, que els teus aglans de collonets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada