dimarts, 5 de març del 2013

92. DESAFIAMENT A L'HOME


No consentis, pusil·lànime hagiògraf, que te tremoli la mà mentre graves les veritats eternes. L'home, si no vol seguir donant voltes sobre ell mateix com un ca enfollit, ha d'acarar-se al desafiament del seu destí. T'ho diu aquell que ho ha traçat.
L'home ha d'admetre dues veritats bàsiques per poder caminar cara alta, sense crosses, cap a la llibertat de fill de Déu. Ha d'admetre que el déu que ell ha creat i en el qual es repenja per defugir de les seves responsabilitats, no existeix. Primera bufetada per sentir-te viu: Déu no existeix.
Segona hòstia per trencar l'alenada: l'home neix, viu i mor tot sol. Tota la resta són circumstàncies, enganys, miratges i panorames. Bon coratge, germà, per envestir la vida, ateu i sol.
A partir d'eixos fonaments inamovibles pots somniar truites, peixir quimeres, inventar enamorances, fomentar utopies, brodar núvols, fer poesies, encapçalar revolucions, alçar senyeres al vent i cantar himnes.
Revestit d'eixes veritats eternes -no hi déu i estàs tot sol- res ni ningú no podrà esgarrinxar-te la pell. Mai de mai no coneixeràs el gust del fracàs, ni del desànim, ni de la desesperança. Perquè cada vespre, just abans d'encetar el somni de la mort, sentiràs, petit nanet imbècil, que no hi ha més collons que els teus, que els teus aglans de collonets.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada