118. PREGÀRIA DE L'ANGOlXA

Déu meu, som el teu esclau amanuense i ara necessit ser escoltat. Permet-me que converteixi la nostra comunicació en pregària perquè em sent posseït per un diable feréstec.

Per burla i afronta de la meva misogínia, aquest lucífer és femení. Es diu ànsia. Una onada d'angoixa, esdevinguda un vertader tsunami, ha esbandit totes les meves resistències vitals, engolint-se tota la calma de la meva idíl·lica platja. Patesc un atac de l’anomenada angúnia existencial. En aquest cas, s'ha repetit el factor desencadenant que amb més freqüència desferma les meves fúries. El motor que engega el mecanisme de destrucció és la manca d'acceptació del meu mode de ser i d'operar.

Senyor de les fondalades, l'ànsia és terrible. Insuportable. És el pitjor dels mals.

Comprenc l'heroi que quan es topa amb l'escamot d'afusellament s'embruta els calçotets com un nadó. Davant la falconada de l'angoixa, l'home només pot triar entre la follia o la mística. I tanmateix, aquestes dues dames són bessones. Un altra drecera de fuita podrien ser les drogues.

Amat lul·lià, no fa falta que existeixis. Sols necessit que facis de ressò al meu plany.

Necessit creure en un ésser infinitament intel·ligent i tendre que m'agomboli dins els seus braços. A canvi d'eix engany, demana'm el que vulguis, àdhuc que cremi el meu amor propi a l'altar dels sacrificis.