126. LES RESERVES DE LA RESISTÈNCIA

Colominet de clastra, no fa falta que m’ho expliquis. Vas ferit d’ala. Altre cop -i passen el mil- t’has confiat i t’han compixat l’ànima. L’esclat de ràbia no va contra  els cabrons -cabroníssims!- que t’han befat. Estàs rabiós amb tu mateix. Aquest pic t’has apropat a l’abisme de la desesperació. El vespre, simulant-te somnàmbul, m’invoques. I tanmateix, el meu cuiro no es deixa commoure.

Tot i això, t’ampliaré la darrera revelació assenyalant-te les fonts inesgotables de les teves urgents reticències.

Malgrat que la teva personalitat es fonamenti sobre un temperament infantil, un tarannà d’innocent, un masoquisme culpabilitzador i una vanitat a punt de xantatge, les venes del teu pou  saünyen desconfiances.

Ets pagès. Per illencs, per terrols, els fills de la teva terra viuen sempre rere la roca. Ni jo, els puc treure de l'amagatall.

Ets gai. Els maricons heu sobreviscut a totes les persecucions i condemnes, àdhuc les meves. Has sortit de l’armari, però portes aferrades, encara, les seves capacitats d’hipocresia positiva. Al carnaval del món cal anar-hi disfressat.

Ets capellà –“in eternum”!-. Cinquanta anys de refugiar-te rere hàbits, ritus, litúrgies  i dogmes  t’ensenyaren  l’art de  simulació. Als mags ningú no els enganya.

A les darreries, et declares agnòstic.  Ho has de ser de tots els déus, però. Fins i tot dels més pobres.