No conec l'odi. No l'he experimentat mai. No m'he
sentit mai de mai socarrat per les seves brases. N'estic segur, déu meu, però
necessit, d'una forma urgent, imperiosa, que tu, el meu jutge suprem, m'ho
confirmis.
Si no conec l'odi, per què m'odien? No ho entenc,
senyor. Però sé que és un fet. Proves evidents em barren fugir de l'evidència.
Hi ha una gent que m'odia. Una gent que ha estat molt propera, molt estimada,
summament protegida, que em retorna els favors convertits en odi. Un odi feroç,
implacable, mortal. Aquests mots, segons el diccionari, no són adjectius. Són
part essencial del substantiu. De l'odi.
Em sent un pobre desgraciat perquè no posseesc
cabals per pagar amb la mateixa moneda. Em pos trist. Sent ràbia. Però som
incapaç d'odiar.
Davant la meva indefensió d'infant innocent,
reunesc, déu meu, totes les forces tel·lúriques del meu quartó de terra cremada
per venjar-te dels envejosos, impotents, malanats, que m'odien.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada