119. AMO I SENYOR DEL TEMPS

No dubtis, llastimós projecte d'home, que els qui us creieu racionals sou els més desgraciats de totes les criatures. El destí - dèspota!- us concedeix un temps de vida súper limitat, però vosaltres, munió d'estúpids, malgastau aquest tresor en ximpleries i beneitures. Jo, el pallasso divinal que us heu inventat, amb una eternitat per darrera i una altra per davant, puc fer malbé tot el temps que vulgui.

Vell infantó banyat, em fas una pena infinita, alhora que una ràbia incontrolable quan et veig tudant el poc temps que et resta de vida. Comprenc, malgrat que tot plegat em sembli una excusa de mal pagador, que no puguis enviar a norris -a mamar!- tota aquesta gent imbècil que et podreix els comptats segons que et resten, però el que no puc perdonar-te és que els instal·lis dins la penombra de la teva cambra íntima. No pots evitar que els cans lladrin, però no tens cap obligació de tirar-los els teus ossos perquè callin.

Barra la porta. Deixa entrar a ca teva només els pensaments, els sentiments, els records, les imaginacions, els somnis, les converses... que et donin goig. Goig de viure! Per a aquesta art de triadella selectiva només hi ha un secret: enamorar-te a mort de la solitud. Si estiguessis sol, jo et visitaria.