Escoltau, Déu
meu, les meves llàstimes. El meu tarannà té molts de caires fotuts. Un dels que
m'han causat més problemes és la síndrome de mans foradades.
La
claustrofòbia -un altre dels meus complexos-
em limita les possibilitats de moviments i a voltes em situa a la partió
mateixa de l'histerisme. Tot i això, en aquesta malaltia de la tancadura,
sempre hi trob el remei d'un ansiolític. Amb dos vàliums cent i una cervesa he
anat i vingut en avió per mig món.
Però la síndrome de mans foradades no té remei. És pitjor que la més
aferradissa de les drogues. És una necessitat morbosa de repartir,
sobretot doblers.
Aquesta virtut postissa amb aires de generositat, em causa molts de
danys i perjudicis. Em força a rompre propòsits i pactes. Em porta a actuar
d'amagat com qualsevol drogoaddicte. Em
condemna a ser poc assenyat, àdhuc injust, en la repartició de les ajudes. Em
fa sentir ridícul. Em posa contra mi mateix. Llavors, reaccion d'una forma
exagerada, tot perdent en un arrambatge l'afecció que m'havia guanyat amb la
desmesurada prodigalitat.
Sé que ni tu hi pots posar remei. Com tot
drogoaddicte, trauré doblers de davall les pedres. I si em tall les mans, faré
que el lladre em fiqui les seves a la butxaca. Així, almenys, me’ls tocaria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada