L'oïda, tot
i tenir-la ben sensible, ha esdevingut una font de mancances i tristeses. Som
un negat per la música. No sé distingir els sons. És tan exagerada aquesta
limitació que no destriï, per a la pronúncia, la essa sorda de la sonora entre
dues consonants. El professor de música -maleïda la mare que el parí- em
suspenia cada curs, mentre la classificació final de les altres assignatures
mai no baixava del valdemèritus o del meritíssimus.
Per altra banda, les grans angoixes han penetrat fins al fons de la
meva ànima per l'atenta escolta de les desgràcies del proïsme. En el principi
del meu ministeri sacerdotal foren hores de confessionari. Ara, cada silenci em
porta una cridòria de planys.
Aquesta comunicació, rupitel·lo aglapit a la llosa del masoquisme, ens
ha propiciat la retrobada amb el més pròdig i desafortunat fill teu, com és la
novel·la "Descalç al carreró de les
serps". Si hem pecat d'injusts amb els altres llibres, amb aquest hem comès
el crim imperdonable de l'oblit absolut.
Com a desgreuge, li oferim el tribut d'una petita cita: "Desolat,
defallit, he caigut dins el terbolí del
deliri. Ha reeixit el turment del meu infern més íntim. Plor d'infants, gemecs
d'apallissats".
Per afegitó, quan qualcú m'afalaga amb
llagoteries, instintivament pos la mà a la cartera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada