Per
estalviar un dia d’hotel, vagaves per Barcelona quan se t’ocorregué que una
església era el millor lloc per fer-hi una becaina. No esperaves que hi hagués
exposició del Santíssim. Una custòdia presidia el sagrat silenci des de l’altar
major. Uns pocs devots, esparsos per la bancalada, escenificaven l’adoració. De
cop, l’aroma d’encens t’embaumà la memòria, traginant-te als intensos anys de
misticisme. Aquells anys de cursets de cristiandat, d’hores de sagrari, de fe
absoluta en la presència física de Jesús a l’Eucaristia, de rosaris braços en
creu, de mortificacions i silicis.
Una pau
profunda envaí el teu ànim. En actitud humil, destesa, gairebé irònica,
acceptares tota la teva història sense maleir cap tram del llarg procés. Fins i tot engospares, amb calfreds a la pell
de la innocència, la possibilitat que jo, el teu Déu, desaparegui de les teves
entranyes talment com s’esfumà Jesús de l’hòstia consagrada. Aleshores, la teva
peripècia d’arbre de plaça condemnat a aixoplugar els miserables, continuaria
intacta.
El teu
instint de conillet de camp endevina totes les llodrigueres.
T’has
salvat perquè només fas les coses mentre hi creus.
Ha arribat
l’hora de fruir en pau de tots els Jaumes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada