Però a qui no ens hem de cansar de donar gràcies és
al nostre cossarro, al qual devem ambdós la nostra existència. Començàrem a
existir amb ell, vivim per ell i en ell, i finirem quan ell acabi.
Resem junts el prefaci del cossatge. És digne,
urgent i necessari que donem gràcies als membres que sustenten les nostres
vides.
No calculis l'espai. Et dictaré tots els sonets en
prosa que precisi la veneració a cada un dels nostres sosteniments.
Gràcies, venerats peus nostres, per suportar la
sobrecàrrega de les nostres golafres intemperàncies. Gràcies per les
innombrables tresques arreu de mig món. Gràcies per prometre’ns que ens
portaràs a descobrir l'altre mig, encara. Infinites gràcies per mai donar la
culpa al nostre poc seny de les teves ensopegades.
Demanam perdó als teus dits per cada cop que els
hem arrabassat l'ungla per les dreceres fosques de les caceres impossibles.
Perdonau-nos també el sacrilegi de besar els peus als poderosos quan mai ens
dignam acariciar les vostres plantes.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaL'esveltisme em sobrecarrega
ResponElimina1) quan de l'hàbit de menjar propi d'un morb (d'un home de sexe gras, vol dir) en diuen golafreria i intemperància -el sexocentrisme de singularitzar i estigmatitzar tot el que no correspongui a l'aufil (l'home de sexe prim, vol dir)
2) quan de la morbositat d'un home (de la seva pertinença al sexe gras, vol dir) no en fan una excellència en aquest desert humà que és un món fet un Delfinat; on l'extermini gras de règim sanitari serva a proporcions decimals el nombre de morbs en la població voltant.
3) quan l'assumpció del rol obès aconsegueix, entre tantes més distorisons de la realitat, que tal morb cregui que ha d'anar de cacera, a l'hora fosca, i exposar la integritat de les ungles dels peus ni de cap altra part del seu reverend cos, per haver el que altrament gaudiria en la vida vidanta, a plena llum del dia i per enveja de tothom a la companya.