T'he cercat
i recercat, Déu meu, tota la vida. A voltes he cregut trobar-te en la paraula,
però ben prest les pregàries es convertien en un joc d'ocurrències.
Tot passant a l'altre extrem, pensava aglapir-te en el silenci.
Tanmateix, quan descobria que en el
desert només te trobes amb tu mateix, l'ensurt de l'esglai em retreia al trull
de la plaça.
Avui he estat la víctima gloriosa d'un miratge. Us don gràcies per
l'al·lucinació, venerat déu de les fal·làcies. Massa bé sabeu que donaria la
vida per un encisador engany.
Avui t'he colombrat, fugaç, a l'aigua remorosa i falaguera de
l'ombrívol rierol de muntanya. Ambdós fruíem d'un merescut descans en terres
estrangeres i acollidores d'una Espanya profunda. Ben mirat, el descans el
necessitaven els qui han de suportar les
nostres sambatudes diàries.
L'indret era idíl·lic. A uns pocs metres de la balconada de la nostra
cambra, entre polls dreturers i gegantins, una deu inestroncable orquestrava la
simfonia de les aigües. La lluna plena
sacralitzava la vall amb la seva claredat extraordinària. Tu eres la bellesa.
La fredor de la nit ens ha obligat a entrar a la
cambra. El mirall, retratant-nos de cos sencer, ha trencat el miratge.
Tanmateix, tu i jo, déu meu, som lletjos. Un xic deformats, tirant a monstruets
de la natura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada