Sent una
necessitat imperiosa de suplicar-vos perdó, cos meu i meu.
Tot el que som us ho dec a vosaltres. M'heu donat la vida i me l'heu
mantinguda. M'ho heu suportat tot. Mai de mai m'heu fallat. M'heu defensat,
custodiat, orientat, amoixonat, enfortit, consolat, afalagat, encoratjat...
Per tota recompensa sovint heu rebut de mi menyspreus i ofenses.
Déu meu perdonau-me per les temporades que us he cercat fora de mi, per
les vegades que he cregut i predicat que éreu un monstre capaç d'enviar-me a
l'infern per una atropellada i compulsiva masturbació.
Perdonau-me els insults i les calúmnies que us he escopit atribuint-vos
el caos de la creació amb les seves terribles conseqüències.
Perdonau-me la paorosa covardia de no saber subsistir sense
l'engany d'un ésser superior a la
suprema divinitat de la natura.
Ai, cossarro meu, com t'he humiliat, mortificat i detestat, tot delirat
una figura esvelta, un cossatge vistós, una imatge d'eunuc castrat, una mena de
cadàver incorrupte de sant Lluís Gonzaga.
Però pel que us suplic una clemència molt especial és pel sacrilegi de
posar-vos, dins la meva tronada cervellera, un contra l'altre; de mantenir-vos
enfrontats.
Només us suplic una mica més de vida per reparar
les ofenses. Us promet emprar els dies que em restin en la recerca dels plaers
més divins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada