Ambdós, el teu cos i jo, el de
les teves entranyes, acollírem la teva súplica amb irònic somriure.
Us feis vell, patró, i a voltes perdeu la memòria.
Aquest plet del cos te’l vaig arranjar inspirant-te l'esplèndid poemari
“El Cos de l'estimera" en el viatge dels teus cinquanta anys a l’Àfrica.
“Amb solitud perfecta a la mar gran, els
llavis violaren les metàfores per fer enrampar la paraula afrodisíaca que
infantà un altre Jaume amorosit al cos de l'estimera”.
“Al tombant de la tarda quan el sol es ponia i
l'oratge atrevit, aferradís i lent, més tost libidinós de l'Àfrica a l'abast
ens temptava la pell ardent, aclarírem per a sempre que no ens sobra cos, sinó
que ens manca més ànima. La nostra corpulència havia preparat cabuda generosa
amb foganya i folgança, per l'ànima d'un gran pallasso. Per aquesta ànima que
hauria de ser la nostra”.
Com a bons pecadors seguirem pregant al gran
referent, per si de cas existís: "Déu, parau-nos un cel amb un cavall
galopadís, una cabra virada i un esclau negre".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada