155. LA PETJADA DE GIDE

Celat a la cova dels teus misteris on la fe em gestà, tostemps t'he acompanyat, però en alguns paratges del teu erràtic pelegrinatge, la meva escalfadissa presència t'ha xopat d'una infinita compassió. Romania al teu costat talment com una mare que vetlla el desassossec del seu filló febrós.
         Ara, de retorn de tots els enganys, contemplant el ponent, em plau recordar-te aquests trams del camí on et senties perdut i abandonat de la meva mà.

Repintem l'escena junts. Vall del Chira, Perú. Tu, 27  anys, rector de set parròquies. El tròpic t'havia exacerbat les teves reprimides fortors. Per aguantar les cinc hores de processó, havies agafat de company el “Diari”, d'Andrè Gide, que t'havia deixat l'amic terratinent, que vivia a l'armari de la seva possessió envoltat d'efebus indis.

El descobriment del premi Nobel francès t'encisà fins al punt d'enamorar-te d'aquell homosexual, mascle, intel·ligent, senyorial, sense cap signe  d'amanerament. T'hi sentires identificat tant de pensament com de gust. Al mateix temps que per cinc sols entonaves un Credo, estrenyies el braç de l'esvelt negre que portava el fanal al teu costat. Tot tu eres un fogueró. Gide et restà tatuat al teu pit des d'on presideix, ara més que mai, la teva lliure concupiscència.

Retem-li homenatge amb un pensament seu: "Savi és aquell que es meravella constantment”.