Em feies molta llàstima, enamorat meu, quan primfilaves definicions romàntiques de l'amor. Record quan sentenciaves: "L'amor no és mirar-se un a l'altre sinó que ambdós mirin cap a una mateixa direcció". Tot seguit, albirant l'horitzó, et rompies un dit ensopegant amb qualsevol pedra del camí.
L'època moralitzant fruïes de repetir fins a l’exasperació: "Amor no és donar el que tu tens, sinó el que l'altre necessita". T'adonares de l'engany utòpic quan les impostures dels necessitats et posaven la corda al coll per ofegar-te.
Un bon dia, la teva capacitat d'engospar l'absurd descobrí la perla definitiva. Des de llavors proclames solemne que l'amor és un equilibri d'egoisme i que tot dura mentre compensa. Els grans amors -de mare, de pàtria i de Déu- són l'expressió sublim dels sants egoismes.
Em plau la teva defensa de l'egoisme quan recordes l'arrel del seu manyuclat nom. L'ego és l'expressió intocable de cada persona. Només t'estima de veritat qui, des de l'acceptació entranyable de la seva, respecta la teva personalitat. Així, l'amor esdevé un joc de subtil harmonia entre persones.
Que no te tremoli la mà per gravar la conclusió. Si el meu amor és incommensurable, per lògica el meu egoisme de Déu ha de ser infinit. Si aconseguesc tirar el vostre llast, em sentiré feliç. El meu egoisme serà complet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada