Any 1974. Totes les revolucions alçuren les teves
sangs. De dia, vius, encara, de tapada, mentre que de nit te treus el
cabestrell. Miquel Àngel Riera, amb dos amics més, t'ha convidat a estrenar
París. Aprofitau per veure cine prohibit
pel pontífex Franco. Vaig esmenar les meves manyes -el teu mestre
literari era mal d'aregar- per conduir-vos fins a “Teorema”, de Pasolini.
És de les vegades que t'he vist més profundament
trasbalsat, impactat, commogut. Te trobares de front amb la meva vertadera
imatge. Disfressat de jardiner,
despullava, discretament i amorosida, tots els membres, criada inclosa,
d'una família burgesa. Desllorigats per
la meva individualitzada atracció eròtica, tots, pare, mare, fill i filla,
encaren la seva tragèdia vital.
Restares encativat pel plurifacètic exemplar de
guillot mediterrani fins al punt d'identificar-te amb totes les seves jeies. Et
senties com una miniatura de la seva gegantina imatge: gai, comunista, cristià,
poeta, novel·lista, defensor de la seva llengua friülesa, encurollit amb el
lumpen, fatalment atret per la morenor, aglapit per la nit, esbandidor de les
hipocresies, bon vivant, turmentat, suïcida, provocador...
Teorema resolt: la seva sang ha rentat l'estigma
dels petits pasolinis del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada