Anem
per principis fonamentals.
Si estimam un marginat l'hem
d'empènyer a fer el seu procés per millorar la seva situació i que recobri la
dignitat, encara que sigui uns pocs mesos abans de finir.
Refer-lo, és gairebé impossible en
la majoria dels casos.
Per altra banda, la societat que el
va escopir ara no s'engolirà el gargall, per sec que estigui. Si no hi ha feina
per als bons, manco n'hi haurà pet als tarats. Demanem auxili a la paràbola.
Si una estàtua preciosa es trenca,
els artistes de l'adob la recomponen, aferrant amb paciència i manya les
esberles. Però, què es pot fer quan una imatge s'esmicola fins al punt de
convertir-se en un caramull d'engrunes? Per afegitó, la gent, en lloc de
protegir les miques, les trepitja, capolant-les més, encara. L'intent
d'apedaçar l’estàtua només pot conduir a la desesperació.
Només hi ha una sortida: la nova
creació. Convertir les escombraries de la imatge en un sofrit mosaic.
No hi pot haver més reinserció que
proclamar l’autodeterminació a la república de la nostra Marginàlia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada