divendres, 3 de maig del 2013

148. PARÀBOLA I CLAM DE L'ADOB HUMÀ

Comprenc, artesà de la cosa humana, que una de les teves dèries més obsessives sigui la maleïda reinserció dels collons de Déu. Retornar els marginats a la vida normal és el punt que més guitzes ens etziba als genitals de la utopia.
Anem per principis fonamentals.
Si estimam un marginat l'hem d'empènyer a fer el seu procés per millorar la seva situació i que recobri la dignitat, encara que sigui uns pocs mesos abans de finir.
Refer-lo, és gairebé impossible en la majoria dels casos.
Per altra banda, la societat que el va escopir ara no s'engolirà el gargall, per sec que estigui. Si no hi ha feina per als bons, manco n'hi haurà pet als tarats. Demanem auxili a la paràbola.
Si una estàtua preciosa es trenca, els artistes de l'adob la recomponen, aferrant amb paciència i manya les esberles. Però, què es pot fer quan una imatge s'esmicola fins al punt de convertir-se en un caramull d'engrunes? Per afegitó, la gent, en lloc de protegir les miques, les trepitja, capolant-les més, encara. L'intent d'apedaçar l’estàtua només pot conduir a la desesperació.
Només hi ha una sortida: la nova creació. Convertir les escombraries de la imatge en un sofrit mosaic.
No hi pot haver més reinserció que proclamar l’autodeterminació a la república de la nostra Marginàlia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada