Quan recit la lletania de sinònims
d'intel·ligent m'enamor de cada mot, tot anhelant arribar, encara que sigui a
les darreries, a una espipellada de la qualitat més definida i definitiva de
l'home, com és la intel·ligència.
Cada epítet mostra un caire d'eix
diamant dels déus. Imagina't que tu i jo, el déu que suporta la teva
entremaliada curtesa, gaudim d'aquest dons essent Intel·ligents, llests, vius, eixerits,
perspicaços, savis, clarividents, assenyats, espavilats, enginyosos, intuïtius,
crítics, escodrinyadissos, segurs.
Ara com mai somniam assemblar-nos a
la nostra mare. L'homilia, que guardam a l’epíleg d’”Encís”, n’és una proclama:
"Ma mare era una dona molt
intel·ligent. Atresorava gairebé tota la gamma de la saviesa. Intel·ligència
teòrica. Era una persona lúcida. Pràctica. Voluntariosa. Treia enginy i força
per a totes les feines.
Crítica. Era tanta la seva
clarividència que es mostrava radical amb les injustícies i amb els fanatismes.
Emocional. Mostrava una capacitat
infinita de domini damunt ella i damunt els altres.
Tanmateix, al final se salvà pel
patrimoni de mon pare: la tendresa.
Servem l'escala de valors dels
nostres noms i llinatges. Lliures per Jaumes; bons per Santandreu;
intel·ligents per Sureda”.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEn Jaume es refereix a la segona edició d'Encís de minyonia (Lleonard Muntaner, editor; Aliorna, 30. Palma 2010.) A la primera del mil nou-cents noranta-set no hi apareix per raons òbvies.
ResponEliminaVal a dir que en la primera edició sí que apareix, al quart capítol, Matriarcat, l'homília que va fer per l'enterrament de son pare.
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaLa subsèrie de deumeus adreçats al cos viatgen, pam més pam menys, del cent trenta-quatre (En mans del cos; 18.4.2013_dj) al cent quaranta-set (L'últim evangeli; 2.5.2013_dj). Catorze en total, tots illustrats. Només un ho és amb un morb; quan ho haurien de ser tots, o almenys tots els que hi tenen la imatge d'un home, si jutgem per les illustracions en els treballs dels escriptors de sexe prim. A la imatge, per això, se n'hi veuen dos: una parella que balla en un quadre de Botero. Vestits i amb una actitud que podríem dir manyaga, per l'amor que es duen, però no de forma extravertida. Vol dir que no ens interpella com a morbs ni com a grassoners. Tot malgrat que l'autor del bloc l'any tretze en fos un de morb, com m'enganyo de convèncer-me que (encar) ho era.
ResponEliminaPer contra, hi ha fins a cinc imatges d'aufils, quan no n'hi hauria d'haver cap, si jutgem per les illustracions en els treballs d'escriptors de sexe prim. Una imatge amb quatre membres; una altra amb dos. Nou aufils en total. Dels quals n'hi ha quatre de despullats; i almenys dos més d'esporrets, dins el grup de quatre. L'extraversió coidentitària i desiderativa d'aquestes altres figures és evident, l'una o l'altra, en totes les illustracions. Especialment en la que només s'hi veu l'ull. Precisament per tractar-se d'un ull i prou. Que no en tenim els morbs? Que no en tenia en Jaume l'any tretze? Però el sexisme que pressuposa que tothom és un aufil; perquè l'home és un aufil, i un morb és un aufil massa gras, es palesa més bé que mai en la tria del sexe del model de detalls físics epicèns. Com ara l'ull.
Si és trist l'esveltisme general de les illustracions -altrament sobreres, val a dir-, com mana la indústria de la imatge que ho ha de ser la pràctica unanimitat d'aquelles amb què ens colgaran la vista en la immersió àudio-visual de la vida vidanta i part de l'estrangera. Si és trist això, també ho és i especialment que ho és, que aquest esveltisme gràfic enterboleixi la bondat de la subsèrie del cos. Terbolesa que ve precedida de cert contingut present i de força altre d'absent del que hi hem llegit.
La subsèrie havia gaudit fins i tot d'un moment àlgid, d'absència excepcional de misocràssia i relativa presència d'identitarietat en el cent trenta-vuit (Continuació de prefaci per als òrgans) i, per als ingenus, en el cent trenta-set (Més cossarro encara). Tant més si és tan excitant que ho escrigui un home que és versemblant de creure que (encar) era un morb aleshores. Que ben clares vegades els morbs podem fruir en vida d'aquesta normalitat que és d'aficionar-nos a llegir autors del nostre sexe. Baldament això sigui ara més per imaginació, que per constatació; i encar per pocs anys, però que s'escunçà que foren quan la descobrírem -no ho vull saber que s'ha aufilat!
És per aquesta tristor que hem triat el deumeu que lloava la intelligència; el de la vigília del primer de la sèrie, per a editar aquest nostre testimoni.